Com si res no hagués passat

Divendres ens va deixar un familiar amb qui jo he tingut escassa relació. Era un home de la meva edat, si fa no fa, i quan me’l van presentar ja se li manifestaven símptomes evidents d’una malaltia rara i tenia dificultats per a parlar.

Dissabte vaig dedicar la jornada a ajudar i a ser ajudat. Va ser una jornada d’intens treball energètic que va permetre als participants obtenir pistes sobre les arrels dels problemes que arrosseguen, les causes dels errors que cometen i les raons de comportaments que els fan infeliços.

🙠🙢

Gràcies a una donació de les germanes Castells —mecenes igualadines— i a l’arquitecte Joan Rubió —deixeble d’Antoni Gaudí— que la va dissenyar, a la ciutat disposem de la Llar del Sant Crist, una mostra d’arquitectura modernista que barreja també altres estils. Les obres havien començat el 1931, però es van interrompre durant la Guerra Civil i l’edifici no va ser acabat fins al 1941. Després, els representants legals de les germanes Castells van gestionar la conversió de tot el conjunt en residència d’ancians. Allà on s’aprecia més la influència del mestre Gaudí és a la capella, que resulta un lloc auster i bonic on se senten les bones vibracions que sorgeixen del lliurament i de l’amor de qui cuida ancians desvalguts i malalts.

Allà he assistit a la missa prèvia a la cremació de les despulles del familiar mort.

Jo no hi he sigut mai abans i m’ho miro tot embadalit. La capella s’omple i hi ha gent que ha de romandre fora. Un silenci absolut rep el fèretre i la cerimònia comença. Oficia un capellà de llargues barbes blanques i aspecte bondadós. Potser perquè havia compartit amb el difunt els oficis de diumenge dels seus últims anys, abans la malaltia no li ho impedí, el mossèn aconsegueix donar un caire proper i mesurat a les seves paraules, sense excessos.

Tres veus femenines que sonen com si cantessin els àngels, escometen el “Cant dels ocells” i tanco els ulls a la primera estrofa per recollir-me. I per un instant tinc la sensació d’haver connectat amb l’ànima que ocupava el cos difunt. És un segon només. Ni això, una fracció, però la sensació d’angoixa és clara: vol expressar-se i no pot. Pateix. M’emociono però les llàgrimes no afloren. Les meves llàgrimes són remises a sortir des que va morir el meu pare i no vaig poder plorar; havia de ser fort, em tocava ser fort i s’havia format una barrera que les contenia. Eren temps en els quals els homes encara no ploraven. Fa molts anys d’això.

La cerimònia de comiat avança i acaba. El moment és dur. Els més propers al difunt, els qui no són allà només per acompanyar a la família en el dolor del moment, s’adonen que ja no veuran mai més el seu ésser estimat. L’emoció es desferma i se senten plors i es vessen llàgrimes mentre els presents surten al carrer.

El dia és radiant, com prometia. L’aire és fresc i reviscola. La vida continua. La multitud es dispersa i cadascú reprèn el seu camí.

Els aliens al dol ja voten per a triar els seus representants.

I, havent votat, passegen per la fira on els brocanters exposen la seva mercaderia. Com si res no hagués passat

One thought on “Com si res no hagués passat

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.