20.000 visites

El blog ha superat la xifra de 20.000 visites. La fita es va produir fa dos dies i avui m’ha fet pensar en el temps que fa que el tinc obert. He hagut de mirar-ho, perquè no ho recordava, i he vist que les primeres entrades daten de finals de 2011, però també he trobat un parell que daten d’abans —de 2008 concretament—, que deuen ser les que vaig conservar del blog anterior, el que havia començat a gestionar en una altra plataforma. Des de 2008 són 11 anys de producció irregular, massa temps per a sentir-se orgullós d’haver acumulat aquesta quantitat de visites.

Però l’objecte que perseguia amb la creació del Mussol d’Aqualata no era tant el de disposar d’un aparador a través del qual mostrar-me als altres, com el de dotar-me d’una mena de magatzem, un lloc en què poder posar cronològicament tot allò que fos capaç de produir, i classificar-lo d’acord amb uns quants criteris.

Normalment, qui escriu ho fa per a satisfer la seva necessitat d’expressar-se i perquè algú altre llegeixi el que escriu. Si no fos així, més enllà que ens ajuda a estructurar els nostres pensaments i a posar ordre en la nostra ment, quin sentit tindria escriure? Així que seré honest i m’atreviré a dir que en aquest sentit sóc tan vanitós com el que més i acceptaré que ser visible als altres també formava part del meu projecte. Encara que no ho reconeguin, tots els escriptors són vanitosos i esperen que el seu mèrit sigui reconegut. És un tret molt humà i no té res de reprovable.

Seria censurable no saber reconèixer les limitacions pròpies, i aquest no és el meu cas. Sóc perfectament conscient de fins allà on puc arribar en cada moment i, ara com ara, sóc allà on mereixo ser. La pregunta és on seré capaç d’arribar més endavant? Aquest és el meu repte, i com que no hi ha èxit sense esforç, m’esforço cada dia a fer-ho una mica més bé. I com que els límits me’ls poso jo, el grau de satisfacció el determino jo. I això hauria de ser sempre així, fins i tot quan qui escriu té èxit i compta amb un públic lector que li retorna opinions sobre el que escriu, ja sigui en forma compra dels seus llibres, ja de lectures de les entrades del blog. Perquè quan un escriu per a vendre molts llibres o per a acumular visites, està renunciant a la seva essència i convertint-se en un esclau del mercat, tangible o virtual.

No sé si el meu esforç i la meva constància són grans o petits. Per a saber-ho hauria de posar-los en relació a altres. Tampoc no m’importa gaire, perquè mai m’he proposat de competir amb ningú. Però siguin com siguin, són el meu esforç i la meva constància i només jo puc avaluar la seva magnitud i les circumstàncies a través de les quals he aconseguit de tirar endavant el meu desig d’escriure.

Escriure és un plaer solitari, una passió que només es pot sentir. És com una fal·lera d’ajuntar paraules i construir frases que tinguin sentit, per a un mateix i per a qui s’atreveixi a llegir-les, sobretot per a qui s’atreveixi a llegir-les. Frases fetes amb paraules que s’ordenen una al costat de l’altra segons un criteri que només coneix qui les hi posa.

És una passió discontínua, amb alts i baixos, si més no en casos com el meu que no he sigut dotat d’una habilitat especial ni d’una imaginació pròdiga per proveir-la d’arguments. De vegades la constància no és prou ni per a fer els primers gargots i apareix el desencís, la frustració.

I és que qui sent la passió d’escriure, no sap per què la sent.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.