I Avalon, on és?

2 de maig de 2019, Glastonbury

Avui tornem a casa. Només ens falta visitar la Capella de Santa Margarida i les Reials Cases d’Acollida de Magdalena, que formen part del mateix conjunt i són molt cèntriques, com ho és tot en una ciutat petita com Glastonbury.

Hi ha qui creu que la figura de Maria Magdalena ha estat silenciada per l’església catòlica oficial, que sempre ha ocultat la seva rellevància com a deixebla preferida i més fidel de Jesús, com a parella seva i fins i tot com a mare del seu fill. Ho expresso d’aquesta manera no perquè sigui escèptic al respecte, que no ho sóc, sinó perquè no estic en condicions d’afirmar-ho. Així que no és gens estrany trobar referències a Maria Magdalena a Glastonbury, ja que es creu possible que ella embarassada i Jesús i Maria fossin tres de les persones que acompanyaven Josep d’Arimatea —el besoncle de Jesús— en la seva fugida.

A les seves Cases d’Acollida hi anirem després de l’estona que dedicarem a les compres que cadascú vulgui fer. Havent dinat, marxarem cap a Bristol.

🙢🙠

És molt d’hora encara. La Flori i la Teresa dormen o són a l’habitació fent les maletes. L’Anna s’estava dutxant quan jo he baixat a escriure a la sala on la Sue ens serveix l’esmorzar. Ara ja la sento feinejar per la cuina. La Sue —”for Susan”, ens va dir— em recorda aquelles dones angleses que fan de cuineres en pel·lícules d’època, una mena de marassa robusta i polida que cuida els seus hostes com si fossin la seva família. Havent acabat d’esmorzar, l’Auri i la Roca ens vindran a buscar a tots quatre amb la furgoneta. A continuació passarem a recollir l’Imma i, finalment, la Neus, perquè no hi va haver manera de trobar allotjament per a tots plegats en un mateix lloc i estem una mica escampats. Un petit inconvenient logístic.

Aquest viatge no ha sigut com cap altre que jo hagi fet. L’Anna i jo hem viatjat pel nostre compte, sols i amb la família. També ho hem fet en grup, com l’any passat sense anar més lluny, quan vam estar a Noruega amb altres 25 o 30 persones més. La majoria, però, no es coneixien entre elles i res o ben poca cosa tenien en comú.

Aquest cop el grup és reduït i exceptuant-me a mi que en principi només venia d’oient com a acompanyant de l’Anna, totes les dones tenen una cosa en comú i la majoria es coneix d’abans. Això i el fet que el viatge no s’hagi enfocat com a turístic sinó com a iniciàtic i de treball energètic i espiritual, li han conferit un caràcter especial que ha propiciat una relació més intensa i més profunda del que és habitual entre els components del grup.

Actualment jo no practico cap de les disciplines que consideren la persona com un conjunt físic, emocional, mental i espiritual. Per tant, de tot el grup sóc qui es troba més allunyat de la concepció holística de la persona i de la vida, però això no ha sigut cap obstacle per a sentir la força energètica dels indrets que hem visitat ni per a interioritzar una forma d’entendre la vida que es fonamenta en l’amor i el respecte a la natura i en l’agraïment a la mare terra.

🙢🙠

Tintagel

Primer de tot vam anar a Tintagel.

Tintagel és un lloc costaner del comtat de Cornualla, al sud d’Anglaterra, abocat a l’Atlàntic per la banda occidental de l’illa.

Diuen els escrits antics que al castell de Tintagel —ara en ruïnes—, hi van néixer el rei Artur i Morgana, que eren germans de pares diferents. Mentre es lliurava la batalla en què el duc de Cornualla moriria defensant-se del setge de les tropes reials, Merlí invocava un encanteri que permetia al rei anglès —Uther Pendragon— adoptar l’aparença del duc i jeure amb la seva esposa —Igraine—. D’aquesta unió va néixer Artur. A canvi del conjur per aconseguir la dona que el tenia obsessionat, el rei havia acceptat la condició de lliurar el nounat a Merlí i cedir-li la tutela. No va ser fins molt més tard que Artur va conèixer el seu vertader origen, quan ja havia sigut l’únic home d’aconseguir treure l’Excalibur de l’enclusa on era clavada.

Artur, Morgana i Merlí són tres personatges fonamentals per a entendre el poder energètic que s’atribueix a aquest lloc. A la part baixa del mateix penya-segat on s’alçava el castell, arran d’aigua s’obren dues cavitats a la roca que estan connectades entre si a l’interior de la muntanya. Es diu que era en aquesta cova on Merlí duia a terme els seus treballs alquímics.

El dia que vam arribar bufava un vent tan fort que semblava que ens havia de tombar. Vam haver d’anar amb compte a l’hora d’acostar-nos al cantó del penya-segat per a contemplar la cala i la cova i les restes del castell. Érem a l’altra banda de l’entrada que fa el mar, en l’entorn del Camelot Castle Hotel, un edifici amb pretensions de castell quins propietaris diuen que la taula que exhibeixen en el saló-rebedor és la Taula Rodona dels 12 cavallers del rei Artur. El vent, lluny de restar atractiu al paisatge congenia amb aquesta costa feréstega i li confereix encara més caràcter. L’endemà s’havia calmat bastant i això ens va permetre de fer una passejada tranquil·la i molt bonica per camins que travessen prades i s’aboquen dolçament als precipicis i al mar.

20190428_174906105_iOS

🙢🙠

Prop de Tintagel es troben les cascades de St. Nectans Glen. Es tracta d’un lloc màgic, si més no en el sentit que el visitant se sent transportat a un món on el verd esclata en mil brillants tonalitats a mesura que avança per un sender encisador. Però, per a moltes persones també és màgic perquè allà aconsegueixen establir una profunda connexió amb la natura.

L’aigua i les conseqüències que comporta la seva presència —abundància, exuberància, fertilitat… vida, en definitiva— es converteixen en protagonistes absoluts. El corriol pel qual s’accedeix recorda les il·lustracions dels contes de la nostra infància i el caminant té la sensació de formar-ne part. Per tenir-ne la certesa, només faltaria que fades i follets es deixessin veure sortint dels seus amagatalls.

En diversos llocs del recorregut —també als saltants— els visitants claven monedes en troncs d’arbres caiguts demanant abundància en les seves vides. També es troben cintes lligades a les branques d’arbres vius i alguns petits objectes que hi pengen. Són ofrenes que ningú toca, perquè en llocs com aquest un se sent petit, insignificant al costat de la realitat gairebé irreal que l’envolta i humil i respectuós amb la resta de visitants, que en molts casos executen rituals o es recullen en el murmuri de les aigües per a dir les seves oracions o per meditar. És un lloc tan impressionant que no trobo les paraules que li facin justícia.

20190428_110804960_iOS

🙢🙠

Glastonbury

I després ens vam instal·lar a Glastonbury.

Glastonbury és una petita localitat del comtat de Somerset, també al sud d’Anglaterra. És interior, però en èpoques pretèrites aquesta vall era ocupada per les aigües del mar, de les quals només sobreeixien les parts més altes. La població està assentada a l’empara de tres d’aquestes elevacions del terreny.

La presència de Josep d’Arimatea en aquests paratges sembla fora de tot dubte. Quan el cristianisme s’escampava per occident i l’imperi romà el perseguia perquè el considerava un perill, les terres de Somerset encara devien ser submergides perquè en la seva fugida Josep d’Arimatea va arribar en vaixell fins aquí i va desembarcar en un vessant d’allò que avui es coneix com a Wearyall Hill.

En despertar després d’un son reparador, va comprovar que havia arrelat un arç blanc en el lloc on havia deixat el bastó i va posar fi al seu pelegrinatge en considerar aquest fet com un senyal. Des d’aleshores aquest arbre fou considerat sagrat pels cristians i un símbol de l’arrelament de la seva religió a Britània, que va ser gran fins al punt que els seus seguidors van intentar erradicar les celebracions paganes relacionades amb aquest arbre. En la cultura celta, l’arç blanc s’associa al món de les fades i els mags, i als rituals de maig en tant que simbolitza fertilitat i prosperitat. Moltes d’aquestes celebracions perduren encara.

L’arç blanc de Wearyall Hill ha desaparegut com a conseqüència de l’acte vandàlic que va patir el desembre de 2010. De fet, l’arbre mort recentment ja havia estat replantat a partir d’un esqueix de l’original, destruït per un soldat durant la Guerra Civil anglesa del s. XVII.

La fugida de Josep d’Arimatea és posterior a la suposada crucifixió de Jesús. Ell era el noble que va demanar davallar de la creu el cos de Crist per a donar-li sepultura. Segons conta la tradició, en arribar a les costes de Britània era portador de les vinagreres que contindrien la sang i la suor de Crist, o el calze del Sant Sopar. Es creu que les va enterrar en algun lloc de Chalice Hill i que des d’aleshores l’aigua d’una de les deus d’aquest turó, la Font Vermella o Sangonosa — la Chalybeate Spring—, raja tenyida del vermell de la sang.

En realitat són aigües ferruginoses que es fan visibles als actuals Jardins de Chalice Well, al Cap de Lleó, un broll pel qual en flueixen diàriament 120.000 litres a una temperatura constant d’11 graus. És aigua potable i hi ha molta gent que en beu.

Als mateixos jardins, un nivell per sota del Cap de Lleó, en l’anomenada Cort del rei Artur, darrere d’un banc de pedra es filtren les aigües que se suposa que provenen de la Font Blanca White Spring—. Aquí a més hi ha una piscina de dos pams de fondària anomenada el Bany del Pelegrí, on els visitants acostumen a entrar amb els peus nus.

El Chalice WellPou del Calze— que dóna nom als jardins és en realitat una font quina aigua puja per un pou de pedra construït probablement fa més de 700 anys. Actualment disposa d’una tapa de roure anglès guarnida amb una Vesica Piscis de ferro amb la que es cobreix la boca per a preservar la puresa de l’aigua quan es tanca el jardí a les visites.

Les proporcions geomètriques concretes amb què s’entrellacen els dos cercles que formen la Vesica Piscis aporten a aquesta imatge una harmonia que es troba des d’antic en la construcció de llocs considerats sagrats. La Vesica Piscis és un símbol universal que representa la unió, l’equilibri i l’harmonia entre elements que són complementaris. El cel i la terra, l’esperit i la matèria, la consciència i la inconsciència, el masculí i el femení…

Podem trobar la Vesica Piscis representada en diversos llocs dels Jardins de Chalice Well, que són uns jardins poc concorreguts i silenciosos, cuidats i gestionats actualment per un trust sense ànim de lucre que es nodreix del preu de les entrades i de les donacions i les aportacions voluntàries. Són de visita molt recomanada per a tots aquells que s’acosten a Glastonbury a la recerca de la pau interior i l’equilibri emocional. No són massa grans i disposen de racons que conviden al recolliment, alguns fins i tot reservats especialment a aquests fins, segons resen els avisos que preguen de no molestar altres visitants que estiguin lliurats a l’oració o la meditació segons les seves creences.

Gairebé a l’inici del recorregut pel jardí hi ha dos teixos imponents. El teix era considerat pels celtes l’arbre de la vida i de la mort. De la vida per la seva resistència, longevitat i capacitat de regeneració —resurrecció, pels cristians—. De la mort perquè tot ell és altament verinós a causa d’una toxina molt potent que conté, excepció feta del fals fruit en forma de baia que produeix. És tan tòxic que era utilitzat pels guerrers per a suïcidar-se abans de caure en mans de l’enemic.

En la matriarcal cultura celta la dona era qui triava la seva parella; un cop feta l’elecció la donava a conèixer llençant branquetes de teix a l’home escollit. D’aquí prové l’expressió castellana “tirar los tejos”, originària de les àrees espanyoles que reberen la influència celta. Aquesta expressió no té un equivalent en català amb el teix com a protagonista. Pels celtes, els teixos també eren portes d’accés a altres dimensions i probablement era per aquesta raó que els plantaven prop dels cementiris, perquè facilitaven el trànsit entre els dos mons.

Els dos teixos dels Jardins de Chalice Well són tan antics i els seus perímetres tan magnífics que conviden a ser abraçats. Qualsevol intent de fer-ho, però, no hauria passat de quedar amb els braços oberts en forma de creu, o poc menys, i ho vaig deixar córrer. Però en canvi vaig dipositar suaument els palmells de les mans sobre l’escorça volent sentir el pas del temps a través del contacte i vaig tancar els ulls. “Els coneixements no et faran tan savi com els aprenentatges”, vaig sentir dins el meu cap.

20190501_111039107_iOS

🙢🙠

El Tor

Glastonbury Tor és el nom del tercer turó, encara que tothom s’hi refereix com a Tor simplement. Tampoc és gran cosa però és el més alt de tots tres. De fet, tor en anglès vol dir pic petit, tossa.

Des de la base es pot pujar fins al cim per camins pavimentats que s’hi enfilen sense gaire marrades, tant des de la banda dels Jardins de Chalice Well com des de l’oposada. És el camí convencional, el més directe, el més utilitzat per arribar fins a la torre que corona el Tor, l’únic que queda de l’església de Sant Miquel, del s. XIV. I estic segur que és per això que l’han condicionat, per a facilitar-ne l’accés i per seguretat, perquè no en va hi puja cada dia un munt de gent de tota mena i condició: turistes i paisans, grans i petits.

Però les nostres guies ens van suggerir d’anar pel camí iniciàtic, el que feien els pelegrins, el que ja no es troba perquè l’herba l’ha esborrat. Mirant el Tor des de la distància, s’hi aprecien unes osques que insinuen diferents nivells, com si al turó hi hagués terrasses. A mi em sembla clar que aquestes marques indiquen que en algun moment hi ha hagut una trama de camins ben definits que envoltava el Tor descrivint una mena d’espiral o laberint que allargava l’ascensió, com ara un via crucis, un camí d’expiació i de penitència a través del qual qui pujava es redimia abans d’arribar al cim.

M’agrada posar-me en situació quan viatjo. No és tant que m’informi sobre els llocs on he d’anar, que també ho faig, com que m’agrada llegir algun llibre que en guardi relació. En aquesta ocasió vaig triar “Los hechos del rey Arturo y sus nobles caballeros”. És un llibre d’aventures, de cavallers i donzelles i de justes i desafiaments que descriu l’època imprecisa de quan vivien el rei Artur, Merlí, Morgana i molts altres personatges d’aquell temps que es van moure per aquests paratges. John Steinbeck va alimentar la seva ploma amb la lectura de tot el material escrit que es podia trobar en relació a aquests mites —o no?—, un esforç de rigorosa documentació només comparable amb la passió que l’autor estatunidenc sentia pel tema artúric. Steinbeck, seguint l’estructura dels textos de Mallory del s. XV, va escriure sobre l’època arturiana amb un llenguatge contemporani, més entenedor i menys feixuc que el de Mallory pel públic actual. Steinbeck va morir sense concloure el seu gran projecte, però abans havia rebut el Nobel de Literatura per la qualitat del conjunt de la seva obra. “Los hechos…” és un llibre quina lectura em costava de deixar quan el llegia, un llibre que va aconseguir transportar-me a una època remota i posar-me a dins de les aventures dels seus personatges d’una manera com no hauria imaginat mai que m’hi posaria.

Mentre pujava al Tor pel camí dels pelegrins, era incapaç de concentrar-me en allò que se m’havia encomanat: pensar en la pròpia energia i prendre consciència que formem part de la Natura, que la mare Terra ens acull i ens mostra el seu amor incondicional nodrint-nos i vetllant per la nostra vida. I influït sens dubte per la magnificència de l’entorn en què em trobava, i per la lectura del llibre de Steinbeck, em van començar a venir al cap aquells passatges del llibre en què els cavallers abandonen les comoditats de la cort del rei i marxen a l’encontre d’aventures.

Encabit en brunyida armadura, proveït de llança i escut, m’allunyava d’un castell a lloms d’un corser blanc. Travessava boscs ombrívols i prats esplendents. Pujava muntanyes i passava rius. En aquest deambular em trobava amb un ancià venerable, dos gegants enfurismats i una donzella que semblava desvalguda.

El vell em digué que el bon camí no sempre és més curt, i que les pors més grans són aquelles que nien en la nostra imaginació. Quan ja estava disposat a escometre’ls amb l’escut al braç i llança en rest, els gegants que em barraven el pas transmutaren en arbres portentosos que guardaven el camí. I la donzella em digué que s’estava allà seguint el dictat del seu cor i refusà amb fermesa per bé que dolçament, la protecció i la companyia que jo li oferia com li hauria ofert qualsevol bon cavaller.

I després de tot això sentia por quan pujava un turó molt costerut i les peülles del cavall relliscaven sobre l’herba alta i humida que ho cobria tot. I comprenia que si forçava a l’animal a pujar pel dret, podíem anar tots dos per terra i rodolar costa avall i prendre mal, així que l’alliberava de la pressió de les regnes i permetia que ens guiés la seva intuïció. Així que, en sentir-se lliure, el corser reculava uns quants metres abans de reprendre la marxa amb pas segur i ascendir descrivint una amplíssima corba que ens duia fins a la torre alta i quadrada que coronava el cim.

De tornada de l’estat de somni, un cop al Tor vaig tenir la sensació que l’ascens havia sigut una metàfora de la meva vida.

Segons les creences celtes, el Tor és una porta que condueix al lloc on habiten les fades, els éssers subtils de la natura i els nostres ancestres. Anwnn és la paraula celta que s’hi refereix i ha estat traduïda sovint com a inframón. Inframón, en aquest cas, no és en absolut com l’infern cristià sinó un no-món, un lloc que hi ha més enllà del nostre —paral·lel, en un altre plànol o dimensió—, que no es pot veure amb els nostres ulls. És el lloc al qual anem a descansar i a aprendre després de la mort física, a sanar el cos i l’esperit abans de reencarnar-nos i continuar la nostra missió a la Terra. El subsòl del Tor és el regne de Gwynn ap Nudd, el senyor de les fades, el déu que escorta les ànimes en el seu trànsit cap a l’altra vida i que guarda el món on habiten.

20190430_100552535_iOS

🙢🙠

Glastonbury Abbey

L’Abadia de Glastonbury és el complex monàstic cristià més antic de Gran Bretanya. Apareix ressenyada en el mapa del món dibuixat per Mateu de París el 1250, però és possible que el seu origen es remunti als primers temps del cristianisme en aquesta illa, ja que se’l vincula a l’església de fusta que diuen que van construir Josep d’Arimatea i els seus acompanyants quan van decidir quedar-se a Avalon, arran de l’episodi del bastó i l’arç blanc. En el s. VII, els saxons van construir-hi una església de pedra que St. Dustan —un dels rectors de l’abadia— va ampliar posteriorment. Finalment, els invasors normands la van engrandir construint-hi nous edificis.

A l’edat mitjana, l’Abadia de Glastonbury és un centre de referència del culte cristià, però la seva importància, tanmateix, no pot evitar les conseqüències que li ocasiona un gran incendi a finals del s. XI, que la destrueix parcialment. A continuació, els monjos asseguren haver trobat les despulles del rei Artur i la reina Ginebra en uns nínxols molt profunds. Una història explica que aquestes excavacions eren una maniobra dels monjos per a atreure pelegrins i recaptar fons per a la reconstrucció de l’abadia. Sigui com sigui, aquells cossos van ser enterrats de nou en una tomba de marbre negre a l’església abacial, i es va fer amb tots els honor i en presència del rei Eduard I. Corria l’any 1278.

A mitjan s. XVI, per satisfer interessos propis, Enric VIII crea l’església anglicana, i se n’autoproclama cap, i ordena la dissolució dels monestirs, els confisca i passen així a mans de la corona per a ser venuts o arrendats. Més de 10.000 religiosos es veuen afectats per la mesura i han de dispersar-se per tot el territori. L’Abadia de Glastonbury és una de les comunitats més afectades, els seus edificis són abandonats i les pedres que li havien donat tanta esplendor, utilitzades en la construcció d’edificis de la regió.

Actualment, els terrenys on romanen les restes que queden de l’antiga abadia, ocupen gairebé 15 ha cobertes d’una catifa verda i brillant. Hi ha un hort amb pomers, a partir de quines pomes encara s’elabora sidra que es pot comprar a la botiga. La poma és un fruit molt vinculat a Glastonbury, ja que Avalon vol dir poma, o illa de les pomes. També hi ha dos estanys artificials, una zona amb flora i fauna silvestres, una altra per a fer pícnic i un museu. La cuina de l’abat és un edifici amb aspecte de pagoda majestuosa que es conserva en bon estat. De l’abadia només en queden alguns panys dels quatre murs, i no obstant això,  en la seva presència, el visitant pot fer-se una idea prou precisa de les formidables dimensions que devia tenir.

És un espai molt bonic on també hi ha exemplars d’arç blanc que deriven de l’original de Wearyall Hill a través d’esqueixos replantats, diuen. És habitual trobar gent dedicada a realitzar els seus exercicis místics a l’empara d’arbres de gran magnificència, de tan vells com són. Només per poder veure de prop i tocar aquests testimonis muts del pas del temps ja val la pena pagar l’entrada al recinte, que serveix per a passar tot el dia.

20190429_155513667_iOS

🙢🙠

Beltane

La nit del 31 d’octubre a l’1 de novembre comença l’any celta. És la nit de Samain i comença la foscor. Els homes honoren la mort i els seus avantpassats i a partir d’aquest moment els dies seran cada cop més curts. L’energia yin ho cobrirà tot i el silenci, la quietud, el fred… tots els atributs de l’element femení s’imposaran. La natura alentirà el ritme i la terra guardarà les seves energies per a afrontar les llargues nits de l’hivern.

Sis mesos després, se celebra Beltane. Ja han passat la nit a partir de la qual la llum guanya la batalla a la foscor i el moment en què s’igualen la nit i el dia. El yang prendrà força, i en equilibrar-se amb el yin la vida tornarà a activar-se amb el concurs de l’escalfor i el moviment propis de l’element masculí.

Els camps ja estan sembrats, és el moment més fèrtil del planeta. Dones i homes desitgen una bona collita i per demanar la benedicció de la Terra fan un homenatge a la deessa i li agraeixen amb alegria anticipada que escolti les seves pregàries. És la celebració de Beltane.

De fet, assistir-hi, fondre’ns amb la multitud i participar de la festa era un dels objectes d’aquest viatge.

Les festes de l’Arbre de Maig que se celebren a Catalunya, tenen molt a veure amb l’essència de Beltane i hi guarden similituds que resulten evidents. A Glastonbury, els homes verds trien i talen i esporguen un arbre fins a convertir-lo en un pal que després decoren gravant símbols i figures a l’escorça. Els homes verds guarden secrets que qualsevol podria conèixer, “només cal tenir un cor sincer, una ànima valenta i uns ulls observadors”. Són els homes del poble guarnits amb elements del bosc.

El dia abans de Beltane, els homes verds presenten el pal a la plaça, on arriben cantant mentre el branden en l’aire. A la nit, dones com primaveres, guarnides de flors caven un clot en un prat comunal als afores de la vila.

El primer de maig a les 7 del matí comencen els actes que s’estendran al llarg de tota la jornada. Els Jardins de Chalice Well tindran les portes obertes al públic tot el dia; no en va és un lloc on es fa bona part de la festa. Des de la part més alta s’hi accedeix a una prada que és un amfiteatre natural.

Allà es desenvolupa la cerimònia inicial. No sé com és altres anys, però la d’enguany em sembla espectacular. Des d’on sóc, veig el sol sortir per darrere del Tor i aconsegueixo la fotografia que il·lustra aquest text. Al prat s’aplega la gent per a seguir les evolucions de quatre personatges que se situen en quadre al voltant d’una pira a punt per cremar. Cadascun d’ells fa un breu parlament que suposo de caràcter satíric, pels riures dels assistents.

En acabat, una mossa d’aspecte saludable i rialler carregada d’energia, en un tres i no res organitza un cànon a tres veus que encara ara em posa els pèls de punta. És apoteòsic veure com és capaç de sincronitzar les veus de tres o quatre-cents desconeguts fins a aconseguir que les notes ressonin en els cors de tots plegats. En alguns moments l’emoció em trenca la veu i em fa venir llàgrimes als ulls. La cerimònia conclou amb l’encesa de la foguera i el salt per sobre les brases de tothom que vol fer-ho formulant un desig.

A la part baixa del jardí, al pla de l’entrada hi ha menjar i begudes. La música en directe anima la festa. La gent xerra i balla i és feliç. Per amorosir l’ambient matinal, en un peveter cremen els trossos del tronc de l’any anterior i, una mica més enllà, clavat al centre del replà hi ha un pal com el que guarden els homes verds amb cintes penjant, a punt per al ball de les dones, que ballant, ballant li trenaran les cintes en torn.

A la plaça de la vila una coral mixta canta diverses peces tradicionals. Paisans caracteritzats d’època evolucionen i declamen els discursos dels seus personatges. I quan tot acaba, els homes verds carreguen el pal i arrosseguen la concurrència en processó en mig de càntics fins a la prada comunal, on finalment el clavaran a terra. És un acte carregat d’evident simbolisme: les energies femenina i masculina es lliuren mútuament en un acte d’amor que fecundarà la dona per a aconseguir que la vida segueixi el seu curs, una metàfora de la fecundació de Gaia, la mare Terra.

Aquest mantra acompanya el seguici tot el camí:

Earth my body, water my blood

Air my breath and fire my spirit.

Terra el meu cos, aigua la meva sang

Aire el meu alè i foc el meu esperit.

20190501_125543926_iOS

🙢🙠

Avalon

I Avalon, on és? Avalon és Glastonbury i Glastonbury és Avalon. Són les dues cares d’un mirall. Glastonbury és la part que veiem reflectida, la banda on som nosaltres, la material, la física. Avalon és el que hi ha més enllà del reflex. Hi és, però no som capaços de veure-ho amb la limitada capacitat dels nostres sentits. Avalon és la banda subtil de la realitat.

És més que probable que el mite de l’illa envoltada de bromes tingui el seu orígen en la més remota antiguitat, quan el comtat de Somerset era inundat. Les boires són habituals encara ara en aquesta regió i per tant no hauria d’estranyar-nos que sovint cobrissin Avalon. La boira, a més, és un element misteriós i màgic, una mena de vel que separa la realitat de la ficció, allò que és tangible del que no es pot tocar amb les mans. El fet que la cultura celta es transmetés oralment de generació en generació, no fa sinó alimentar les tergiversacions a través de les fantasies dels qui explicaven les històries. Però la imaginació afectaria els detalls de les històries, no a la seva essència, que no té perquè no ser certa. Els nostres avantpassats vivien en una relació molt estreta amb la Natura, en una situació de dependència total de la generositat de la Mare Terra que els feia respectar-la i conèixer-la a fons, com a protectora seva que era. Malgrat els grans avanços de la humanitat i la tecnologia de què disposem, la saviesa ancestral de la nostra espècie, encarnada en les capacitats d’alguns dels seus homes i dones no ha desaparegut del tot. Encara hi ha dones i homes que són capaços de connectar amb aquesta saviesa.

El que dic aquí és només el que jo entenc a partir de la meva experiència i del que m’han explicat i del que he llegit. És curiós que una de les coses que més llegeixes i més sents a dir és que estar a Glastonbury marca un punt d’inflexió, que hi ha un abans i un després, i que molta gent que hi viu sense haver-hi nascut, ha decidit instal·lar-s’hi perquè, després d’haver visitat la ciutat per primer cop, ha sentit la necessitat de tornar-hi.

Jo no sóc una persona amb una sensibilitat especial, com n’hi ha. I vaig anar a fer aquest viatge sense tenir una idea clara del que anava a fer. Sabia que hi anava amb una xaman, una druïdessa i cinc aprenentes de dona medicina, i que elles aprofitarien el viatge per a fer les seves pràctiques, rituals i exercicis, però no sabia en què consistien. Vaig decidir anar-hi amb elles, sobretot, perquè em feia il·lusió compartir aquesta experiència amb l’Anna i també perquè el lloc em temptava molt. Sóc un enamorat dels paisatges britànics i també, perquè no dir-ho?, de moltes de les seves maneres d’entendre i afrontar la vida. De les que em sembla conèixer, ja que el que sé ho sé bàsicament gràcies al món global i interconnectat i tecnològic en què ens ha tocat la sort o dissort de viure. I tenia la intenció de fer turisme mentre elles estaven lliurades a la seva activitat espiritual, però al final ha resultat que he participat en tots els seus rituals, a la manera que m’han permès la ignorància en què em trobo immers quant a aquestes pràctiques i a la meva maldestra sensibilitat, com he dit abans.

També sóc molt racional. Sempre ho he sigut, fins i tot durant els anys que vaig tenir contacte amb disciplines holístiques i en vaig practicar alguna. Sempre m’ha costat molt “sentir” perquè la meva ment sempre està buscant raons. Però a Glastonbury, tant se val com siguis, com pensis o què creguis. L’important és el que sents i no tant com ho sents o des d’on ho sents. Li podem dir magnetisme per a no atribuir-li connotacions que no porten enlloc, però és evident que fins i tot algú tan racional com jo se submergeix en una calma incomparable estant en els llocs que he descrit i assoleix la pau interior. Les emocions romanen a flor de pell. Ja he explicat que els ulls se’m negaren de llàgrimes bombades pel cor trasbalsat quan participava d’un ritual molt tribal. Hi ha hagut moments en què el temps s’ha aturat; en altres m’ha semblat que el temps volava, però sempre ha sigut per l’enorme sensació de benestar que m’embargava.

I és que Avalon és el lloc on els mestres ubiquen el quart txakra del planeta, el del cor.

20190501_133440907_iOS

🙢🙠

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.