Artur

Hi ha tantes coses que no sé que si hagués d’aprendre-les totes abans de morir-me, encara tardaria molts anys a fer-ho. Les meves mancances són moltes i ara me n’adono més que mai perquè disposo de més temps per a satisfer la meva curiositat, i com més llegeixo, més en vull saber i més clar veig que sé ben poques coses. Si no és a l’educació que vaig rebre durant els anys d’estudi, no sé a què atribuir aquestes carències, perquè considero que sempre he sigut inquiet. També hi deuen haver influït les meves limitades capacitats, naturalment. I la mala memòria, sobretot ara, que ja sóc gran. Una mostra: mai he sabut gran cosa de Sòcrates, tret que va ser un gran filòsof grec de l’antiguitat. I probablement també alguna vegada vaig saber que és qui va dir que “Només sé que no sé res”. Però si mai ho vaig saber, ho havia oblidat. Recordava la frase, però no el seu autor i avui he hagut de buscar-lo a Internet.

Tota aquesta digressió ve a col·lació de la lectura que tinc entre mans aquests dies, que trobo confusa tot i ser deguda a un premi Nobel de literatura, i m’he estat documentant una mica per a mirar de situar-me.

John Steinbeck va reescriure els mites artúrics basant-se sobretot en La mort d’Artur, de Sir Thomas Malory, publicada per primer cop el 1485. Però Steinbeck no es va limitar a fer una adaptació de l’obra de Malory al llenguatge actual sinó que es va documentar molt i va començar a fer-ho quan tenia 54 anys i ja era un escriptor madur i ben reputat. Per a fer-ho, va visitar els llocs on havien passat els fets narrats i va recórrer biblioteques, arxius i abadies per a llegir absolutament tot el que s’havia escrit sobre el rei Artur i els cavallers de la Taula Rodona. Era un repte ambiciós, una obra ingent que va escometre amb la il·lusió gairebé infantil de reinventar en el segle XX aquelles històries i dotar-les de la màgia de les llegendes vives.

Jo, per la meva banda, vaig triar aquest llibre per a introduir-me en el món que pròximament visitaré per la qualitat que es pot esperar d’algú com Steinbeck, perquè Steinbeck és contemporani i perquè per a redactar el seu llibre havia begut de totes les fonts d’informació possibles.

En les més de cent pàgines que porto llegides, l’acció és trepidant. Els fets se succeeixen a una velocitat de vertigen, com les batalles i els acaraments entre cavallers. Hi apareixen reis i reines i princeses i ducs i cavallers i escuders, i hi ha molta força i molta violència, que eren les formes de resoldre els conflictes habituals d’aquell moment històric. Però, per una banda no he trobat referències temporals i per una altra, després d’un punt seguit poden haver passat 6 mesos de tan ràpida com va la cosa. De manera que jo anava una mica despistat i d’aquí la necessitat de buscar informació complementària.

La història dels reis britànics, escrita en el segle XII per Godofred de Monmouth, és la primera obra literària en la qual es parla d’Artur, que apareix com el rei que venç els saxons i estableix un imperi a les illes britàniques a l’inici del segle VI. A partir d’aquesta història, Artur es converteix en el personatge central d’un conjunt de llegendes que conformen el que es coneix com a “mites artúrics” o “cicle artúric”. La història d’Artur pertany principalment al folklore i a la literatura europea —especialment a l’anglesa i a la francesa— que el considera un monarca ideal, bo tant en la guerra com en la pau. Però també es contempla la possibilitat que hagi existit, o si més no que sigui un personatge llegendari inspirat en una persona real.

.oOo.

La correspondència mantinguda amb la seva agent i el seu editor mostra el desencís que Steinbeck sent quan li manifesten el seu escepticisme després de llegir l’esborrany de la primera part. I els alts i baixos anímics pels quals passa a partir d’aquell moment, i els dubtes que l’aclaparen mentre intenta avançar en l’obra que s’havia proposat, dubtes que eren de tal magnitud que el van dur a abandonar-la.

El 1962 Steinbeck fou guardonat amb el premi Nobel per la seva “escriptura realista i imaginativa, que combina humor simpàtic amb una punyent percepció social”. Potser impulsat per la seguretat que deu proporcionar rebre un guardó com el Nobel, tres anys més tard Steinbeck va reprendre la feina interrompuda, però amb molta prevenció: “Crec que tinc alguna cosa i hi estic molt engrescat, però em cuidaré de mostrar-ho a ningú fins que no hagi completat una bona part. Si em sembla que no és bona, la destruiré. Però en aquest moment no em sembla dolenta. Estranya i diferent, però no dolenta”.

Mai no sabrem si és que no va tenir prou valor o prou energia o és que li va faltar temps, perquè Steinbeck va morir el 1968 sense haver acabat d’escriure Els fets del rei Artur i els seus nobles cavallers.

I no obstant això, aquells que no havien confiat en el seu projecte quan era viu, van publicar el 1977 l’obra inacabada.

.oOo.

Pintura de Edward Burne-Jones: L’últim somni d’Artur.

http://www.illusionsgallery.com/Arthur-avalon.html via English Wikipedia. Dominio público, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=859465

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.