El Castell dels Tres Dragons

Tot i haver nascut a Barcelona i que hi he viscut molts anys de la meva vida, no sabia que hi ha un edifici conegut com el Castell dels Tres Dragons.

Ahir l’Anna rebia una sessió de la formació que està seguint, i jo havia baixat a Barcelona amb ella amb la intenció de passar el dia passejant per la ciutat, fent de turista, com quan anem a altres ciutats que no coneixem.

Vaig entrar al Parc de la Ciutadella per l’accés del carrer Pujades més proper al passeig Picasso. A dues passes d’aquesta entrada, arran de terra, delimitant l’espai que ocupa (una part d’)el Museu de Ciències Naturals vaig veure un rètol que diu: Castell dels Tres Dragons. Si te’l mires amb ulls d’infant, l’edifici recorda un castell encantat dels que sortien en els contes d’espadatxins i dragons que treien foc pels queixals que ens explicaven.

Barcelona 03

Feia molts anys que no entrava al parc, molts. Estan netejant el llac i està sec. Les barques reposen com mortes, varades sobre els llambordins del fons, però la resta del parc era plena de vida. Milers de persones en gaudien, i no tots eren turistes. Molts barcelonins han fet seu el recinte i hi van a passar el dia, a jugar amb els seus fills o a fer pícnic. Hi ha que hi va a passejar. Hi ha qui fa esport, o malabars o equilibris o ioga. Hi ha pakistanesos (sobretot) oferint begudes i menjar, i africans que venen pareos i tovalloles de platja per a qui vol estirar-se sobre la gespa. I ulleres i gorres per a protegir-se del sol, i pals per a fer-se autoretrats i records de la ciutat pels turistes.

I és que ahir feia un dia fantàstic de sol, de primavera, com ja fa dies que són els dies, i els comerciants adaptaven la seva oferta a les necessitats d’un mercat que omplia el parc de gom a gom. I jo contemplava meravellat i orgullós al mateix temps l’espectacle d’una ciutat que la gent ha fet seva per a gaudir-ne, tan transformada que ja no té res a veure amb la ciutat del temps quan jo era jove, en la qual a cada parterre hi havia un rètol que deia: “Prohibido pisar el césped”.

Barcelona 01

Havia arribat al parc a migdia, sense presses, passejant des de plaça Catalunya passant pel Born. A la FNAC del Triangle vaig estar buscant un llibre de John Steinbeck sobre “Los hechos del rey Arturo y sus nobles caballeros”, notable aportació d’aquest premi Nobel a la literatura artúrica, segons diuen.

I és que a finals d’abril marxem a Glastonbury, a fer un circuit per a recórrer aquelles terres mítiques i m’agradaria anar havent-me posat en ambient. No el vaig trobar, però no vaig marxar de buit i hi vaig comprar un paquet de 3 Moleskines per a prendre notes i “De qué hablo cuando hablo de escribir”, de Haruki Murakami, seguint el consell que un dia em va donar una bloguera que segueixo.

Al Born es feia un acte de reconeixement a les dones empresonades o a l’exili i hi vaig treure el cap una estona. Vaig sentir els primers parlaments; la presidenta de l’ANC, dues conselleres ―cultura i justícia― i dues activistes cupaires, una d’elles exalcaldessa. L’entorn estava animat, però no hi havia massa gent pendent de l’acte.

A dintre del museu, un pare explicava al seu fill de 4 o 5 anys que aquelles ruïnes eren els carrers de Barcelona fa 3 segles. És curiós de veure l’atenció i el respecte amb què es contemplen les restes de la ciutat arrasada. Sempre que hi vaig, tinc la sensació que la gent intenta posar-se a la pell dels vilatans de 1714, com si fos possible aproximar-se al patiment que es pot sentir en un setge com aquell.

Barcelona 05

Quan marxava a mitja tarda i ja era fora del recinte del parc disposat a desfer el camí fet al matí, a la cantonada del Museu de Ciències Naturals, un grup de noies m’aturaven per a dir-me que buscaven el Castell dels Tres Dragons. Eren angleses i m’ensenyaven una targeta per mostrar-me unes paraules que no sabien pronunciar prou bé. Em va semblar que era una invitació. A un acte acadèmic, vaig pensar. Elles eren joves i devien ser estudiants en alguna universitat anglesa. O potser ja eren llicenciades; o doctores, no sé. El fet és que érem tan a prop, que no vaig haver ni de fer ús del meu escassíssim anglès i em vaig poder limitar a indicar-les-hi amb la mà que estàvem just a l’ombra de l’edifici. Una d’elles va veure el llaç groc que sempre porto enganxat al pit i em va preguntar “Puigdemont?”. “Yes, yes!”, li vaig dir jo. I aleshores ella, aixecant el polze, va afegir “Ok!”, i em va picar l’ullet.

Un parell d’hores abans, aquesta escena no s’hagués desenvolupat de la mateixa manera. Jo no sabia encara que l’edifici modernista projectat per Lluís Domènech i Montaner per a funcionar com a cafè restaurant durant els mesos que va durar l’Exposició Universal de 1888 era conegut popularment com el Castell dels Tres Dragons.

Barcelona 04

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s