Hem vingut a acomiadar-nos

Si això que porto és un diari, no hi pot faltar una ressenya de l’experiència de dissabte a Madrid. Vam arribar a casa a prop de les cinc de la matinada, cansats de tantes hores de viatge, de la caminada i de la calor. Vam dedicar bona part del matí de diumenge a descansar i, havent dinat, no es van donar ni el moment ni la situació propicis en tota la tarda per a posar-se a escriure perquè vam tenir visita d’una part de la família. I avui he tingut un dia tan hiperactiu i he fet tantes coses que gairebé em quedo sense temps de seure a escriure.

Però ja està bé parlar amb un cert distanciament temporal, quan les emocions i els sentiments ―tant a flor de pell en aquella mena d’esdeveniments― ja s’han apaivagat. Sempre és millor mirar les coses amb perspectiva. A més, al llarg de les hores passades, ja s’ha produït reaccions, amb la qual cosa tinc més matèria per a la reflexió.

La manifestació va ser una festa i ens ho vam passar molt bé, cantant i cridant i rient. La nostra gent i la que va venir d’altres llocs d’Espanya, està emprenyada i manifesta la seva protesta amb fermesa, però també amb sentit de l’humor i pacíficament. Dissabte va fer un esplèndid dia de primavera que va fer més lluïda la manifestació.

Quan arribàvem al Paseo del Prado per a incorporar-nos-hi, a l’escalinata de la Borsa de Madrid, hi havia congregat un bon grapat d’alcaldes catalans que exhibien les vares que acrediten la seva autoritat. Havien fet un acte de protesta davant la seu simbòlica de l’Ibex 35 que culminava en aquells moments amb el cant dels Segadors. Vam afegir les nostres veus i aleshores vaig veure el Cesc, inconfusible amb el seu barret. Ell és batlle d’un poblet proper a Igualada i ens coneixem des de fa uns quants anys. Jo cridava la seva atenció brandant els braços quan darrere nostre va aparèixer la seva parella, que també es diu Anna. Ens vam incorporar al gruix de la manifestació plegats i plegats vam arribar a la plaça de Cibeles, quan va haver acabat. Allà ens vam separar; nosaltres a sopar i cap a l’autocar. Ells pernoctaven a Madrid per tornar a Catalunya l’endemà; en tren, com havien anat.

És sorprenent com pots coincidir amb gent coneguda en llocs on es congrega tanta gent. Ens havia passat a Brussel·les i a Madrid es va repetir el fenomen. Al Cesc i a l’Anna, els vam trobar per casualitat, però sabíem que hi serien. Però és que, a més, entre les 120.000 persones que van participar en la manifestació, vam trobar uns quants coneguts més que ni sospitàvem que poguessin ser.

Hores després, el president del govern espanyol tornava a fer gal·la de la seva escassa talla política manifestant que “amb els socialistes al govern Catalunya no serà independent”. Després s’omplirà la boca dient que ells ―els socialistes― estan disposats a dialogar. Ja ho ha fet abans, això de dir que està disposat a seure a una taula a negociar. Però a negociar què, Sr. Sánchez, si se li demana un diàleg sense limitacions i vostè ja nega la possibilitat de parlar del tema que més preocupa a la majoria de catalans?

El Sr. Sánchez és un figurí de veu impostada amb un màster en gestologia, un producte de màrqueting. Si a hores d’ara encara no ha entès de què va el problema més gran que té el país que governa, té una greu mancança. No és un estadista com tampoc no ho era el Sr. Rajoy, però en aquest cas, què podíem esperar? D’un socialista sí que cabria espera més si els socialistes d’avui fossin fidels al seu ideari. En altres temps, potser, perquè en els últims les seves decisions i posicionaments han aconseguit diluir la línia que hauria de separar-los de la dreta més rància del país.

Així que, després d’haver fet sentir la nostra veu a Madrid, estem allà on estàvem: a Madrid no ens escolten ―ni ens escoltaran― per molt que cridem. No els convé i es pensen que ignorant el problema català resoldran alguna cosa, quan només el diàleg pot garantir la solució menys dolorosa per Espanya. Més tard o més d’hora al president de govern miop de torn li esclataran als nassos les conseqüències. I és que ja se sap que no hi ha pitjor sord que qui no vol sentir.

Ja no hi ha remei, Catalunya serà independent encara que els espanyols no ho vulguin. Així ho penso i així ho desitjo. Per això hem anat a Madrid, a acomiadar-nos.

Madrid 2

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.