Avió

Ara ja són les set del matí, però fa estona que volto pel pis. Fa mitja hora que l’Anna ha marxat, avui li toca d’anar a la sucursal de l’empresa a València. El seu cap vol que expliqui als seus companys d’allà algunes qüestions de tipus pràctic que haurien d’ajudar a millorar els procediments administratius.

Jo ja m’havia despertat a les quatre, tot i que he decidit no llevar-me encara, era massa d’hora. Però ja no he dormit bé, sinó a batzegades, com és habitual en aquesta situació, que també és habitual els últims temps.

I, en l’entreson que m’ha acompanyat des d’aleshores fins que ha sonat el despertador de l’Anna, l’últim sotrac que m’ha despertat consistia a què una avioneta s’estavellava contra la façana del nostre bloc, pràcticament arran de terra. Era una de les moltes avionetes que s’enlairen cada dia de l’aeròdrom proper, a les quals ja estem acostumats perquè sovint creuen el cel de la nostra ciutat. Abans del xoc, ja havia fet una primera passada, molt propera a l’edifici. Tal com se sentia el bramul del motor, baixava en picat, però en l’últim moment, just abans de tocar terra a la plaça a la qual dóna el nostre menjador, el pilot ha remuntat el vol en una habilíssima maniobra d’acrobàcia.

― Què fa aquest boig? ―hem dit a l’uníson mentre l’avió projectava ombra contra el pis i s’enlairava en vertical.

Érem cinc a casa ―també hi havia la iaia― i estàvem dinant. Suposant que algú estès practicant vol acrobàtic, era evident que era una temeritat i tots ens hem aixecat esglaiats de la taula, en mig d’una cridòria d’instruccions contradictòries. Quan el guirigall i el nostre desconcert encara duraven, l’avioneta tornava a baixar, però aquest cop la perícia del pilot no ha pogut evitar l’impacte. L’escorç que ha fet només ha minimitzat les destrosses, en tot cas, ja que a la cuina només hi ha entrat el buc. En tocar amb el terra, havia perdut l’ala esquerra a la tanca del pati. La dreta li ha arrencat el travesser de la porta per la qual s’hi accedeix des de la galeria exterior.

He agafat a coll el petit i l’he dipositat a plom al terra de la part més allunyada de la terrassa des de la finestra del dormitori de matrimoni. El petit ara ja és tan gran que no hauria pogut agafar-lo a coll i molt menys baixar-lo a plom fins a terra, però en el somni era tan petit com perquè pogués fer-ho. Quan tornava al menjador per a rescatar el següent, la resta de la família havia desaparegut. Havien marxat al carrer per la porta del pis, que era el més sensat. En adonar-me, tornava sobre els meus passos per a recuperar el petit pel procediment invers que l’havia tret a l’exterior i sortíem tots.

Al carrer, tot estava canviat. Caminava pel passeig i hi trobava racons de la ciutat en llocs que no corresponia. Anava sol, el petit no era amb mi i tampoc no trobava la resta de la família.

Aleshores he despertat.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s