Vilanova i la Geltrú

Vilanova i la Geltrú és una ciutat propícia. Jo hi vaig viure uns mesos, quan em vaig separar de la dona. Després de molts anys de no saber res de l’altre, l’Anna i jo ens havíem retrobat uns mesos enrere. Havíem treballat junts tres mesos, l’Anna i jo. Ara ens trobàvem tots dos en una situació similar: separats de les respectives parelles, tot i que ella amb dos fills petits.

A Vilanova vam iniciar una relació seriosa que encara dura. La Paula tenia 6 anys. El Nil en tenia 3 i aquesta setmana ha fet 17. El temps passa i no ens n’adonem, però encara recordo amb satisfacció aquells mesos de redescobriment. Va ser una bona època, una època feliç malgrat la dificultat de la situació i la distància.

Després vaig venir a Igualada a viure amb ells, però l’Anna i jo hi continuem anant de tant en tant. Vilanova ens agrada i, si no hagués sigut per estalviar tantes anades i vingudes als nens quan els tocava d’estar amb son pare, probablement ens hi hauríem quedat a viure. El clima suau, la proximitat a Barcelona, les bones comunicacions per tren i carretera, la vitalitat de la gent i la grandària de la ciutat, suficient per a tenir de tot, però no prou per a ofegar-te, són avantatge que sempre hem valorat molt favorablement.

Dissabte hi vam tornar a passar el dia. Vam esmorzar en una terrassa abans de recórrer el mercat que hi ha els dissabtes. Vam comprar una mica de verdura i l’Anna es fa firar algunes peces de roba. Després, Rambla Principal, tafanejant, mirant botigues, entrant-hi a remenar, fins a l’hora de dinar. I després, una estona a la platja, molt concorreguda, per cert, per estar en el mes de febrer. Però és que ahir va fer un dia preciós, gairebé de primavera.

De tornada, abans d’abandonar la ciutat, vam entrar en un supermercat de bricolatge a comprar unes barres de cortina, per a les finestres de la caseta de fusta que hem muntat al jardí.

Un cop a casa, vaig seure al sofà a mirar el que restava del partit del Barça. A la mitja part perdia a Sevilla, però hi va acabar guanyant. Mentrestant, l’Anna mesurava i tallava a la mida la roba de les cortines. Després, sessió de cinema: Les bromes d’Avalon, per anar ambientant-nos pel viatge.

Això és el que es diu un dia rodó.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.