Volem, volem, volem

Em moria de ganes de pixar, però m’havia proposat de fer la vaga amb plena coherència, i em resistia a entrar en cap dels establiments de restauració que trobava oberts en el meu camí. “Una vaga és una vaga i la fas o no la fas”, pensava.

Jo havia decidit fer-la amb totes les conseqüències, incloent-hi la reducció a la mínima expressió del consum elèctric, com demanaven l’Assemblea i Òmnium. Al carrer no havia tret la cartera de la butxaca, no havia comprat res en tot el dia. I a casa no havia engegat la televisió, i no havia fet bugades ni posat el rentavaixella.

En previsió, el dia anterior havia carregat el mòbil i una bateria externa per a no quedar incomunicat durant la jornada de protesta, que preveia llarga i fora de casa. I havia recuperat de l’oblit un vell transistor a piles per a saber de bon matí com començava tot plegat. La Terribas informava que, tret d’alguns talls de carreteres i les consegüents complicacions en la mobilitat, la jornada avançava tranquil·la cap a les concentracions convocades arreu del país entorn de migdia. Era una emissió especial de Catalunya Ràdio, de serveis mínims, centrada exclusivament a informar de la vaga i del judici infame a Madrid.

Després d’això, havia sortit de casa amb temps de fer un tomb per la ciutat abans d’acudir a l’Estació nova. A Igualada hi havia convocada una manifestació a les 11 del matí que creuaria la ciutat fins a la plaça de l’Ajuntament. Feia temps que una convocatòria no congregava tanta gent. Al final, la plaça era plena.

Després de dinar a ca la sogra, com és costum cada dijous, i d’una brevíssima becaina, agafava la motxilla que sempre m’acompanya, hi ficava una pancarta de tela que demana la llibertat dels presos polítics i una cantimplora amb aigua, i me n’anava cap a la parada del bus.

Ja a Barcelona, la línia 3 del metro m’acostava fins al Cinc d’Oros, on havia de començar la marxa al cap d’uns vint minuts. Per a passar l’estona, em barrejava amb la gent, l’observava i feia fotos. Per les converses que m’arribaven, en l’ambient hi ha una irritació continguda que jo comparteixo, però la gent estava tranquil·la. Parelles joves amb fills petits, famílies senceres representades per tres generacions, jubilats, colles de noies i de nois, estudiants, marrecs amb patinet, gent en cadira de rodes i persones amb altres impediments que duien cadires plegables per a seure-hi quan es cansen d’estar dretes…

Un univers sencer aplegat entorn d’un anhel comú i disposat a reclamar-lo pacíficament amb pancartes o amb simples trossos de cartó amb frases retolades a mà: Llibertat presos polítics. I crits. I càntics. I banderes. Moltes banderes, totes amb quatre barres i un estel. I algunes de la no rendició, també.

20190221_170627739_iOS bis

La marxa començava amb retard. Baixava lenta per passeig de Gràcia fins a la Gran Via o la plaça de Catalunya, no ho sé ben bé perquè no podia arribar al final, se’m feia tard per a agafar l’autobús de tornada.

Esperava poder aguantar fins a casa, però en sortir del metro a Maria Cristina, les ganes d’orinar ja eren molt fortes. A la parada del bus estant, guaitava al meu voltant buscant una solució. Però la Diagonal és ampla i sorollosa i molt concorreguda i, a banda d’uns parterres amb tanques d’arbusts darrere els quals no gosava posar-m’hi, només m’oferia que edificis enormes i llunyans. El palauet del Mediolanum, les torres de Caixabanc, i…

“Calla! ―vaig pensar― Encara que avui hi hagi vaga, entrar al Corte Inglés només a fer ús dels lavabos sense comprar res, deu tenir dispensa!” Així que, després de comprovar que disposava d’un coll de vint minuts llargs, travessava la Diagonal, i entrava i pujava directe al primer pis dels grans magatzems. Imaginava que els serveis no eren a la planta baixa, tal vegada perquè estava convençut que la direcció de l’empresa voldria evitar tant com fos possible el que jo anava a fer. El fet era que no tenia ni idea d’on eren els preuats serveis i no gosava preguntar-ho els desocupats dependents. No hi havia gens de clientela i per parelles xerraven avorrits. Em miraven encuriosits de la meva presència i em provocaven la sensació que no encaixava en aquell entorn, amb la motxilla Quechua a les espatlles i un llaç groc i una xapa clavats al pit. O potser em miraven desconcertats perquè jo ja caminava sense separar els genolls.

Després de trencar dos cops a l’esquerra, vaig ensopegar amb un empleat que estava sol i feia cara de bon jan. Era assegut en una butaca i semblava relaxat. No va arrufar el nas quan li vaig demanar on eren els lavabos. Tampoc no va moure un muscle per a contestar-me. Vaig repetir la pregunta amb idèntic resultat. El bon jan continuava en la mateixa posició un xic forçada del principi, quan al cap d’uns instants em vaig adonar que es tractava d’un maniquí amb un vestit d’Emidio Tucci. Al fons, xiuxiuejaven un jovenet i una senyora, tots dos amb xapa d’empleat. Probablement comentaven el meu estat de salut mental i per això, quan es van adonar que els mirava, van acotar els ulls i es van fer fonedissos. El maniquí, però, em va resultar útil. Seguint la indicació del braç que tenia estès i recolzat a la butaca, vaig arribar als lavabos.

És sabut que la satisfacció que produeix buidar la bufeta quan hom està en situació crítica és immensa i inenarrable. Així em sentia jo en aquell moment, però no podia relaxar-me, no fos cas que finalment perdés l’autobús.

En sortir, la senyora i el jovencell tornaven a xiuxiuejar, pendents de la meva aparició. No en vaig fer cas i, per a no perdre’m en el laberint, vaig començar a desfer el camí que havia fet. En passar per davant del maniquí, vaig sentir una canticela: “No volem ser… una regió d’Espanya; no volem ser… un país ocupat”. Qui cantava ho feia fluixet, però la veueta, com un falset, m’arribava perfectament recognoscible. Vaig aturar-me en sec per a parar més atenció, però la veu va callar. Prop meu només hi havia el bon jan, aparentment tan immòbil com ho estava abans. I si no era el que semblava? Després de tot, a les Rambles hi ha qui es guanya la vida fent l’estàtua. I si era un empleat fent una modalitat singular de vaga de zel? Jo estava perplex i volia fixar-me més i esbrinar què passava, però ja no podia entretenir-me i vaig reprendre la marxa. “Volem, volem, volem… volem la independència; volem, volem, volem… Països Catalans”, es tornava a sentir. Però jo ja somreia feliç i despreocupat mentre em dirigia al carrer.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.