Afirma Pereira, d’Antonio Tabucchi

“Però bo i pensant això no es va sentir confortat, al contrari, va sentir un gran enyor, de què no sabria dir-ho, però era un gran enyor d’una vida passada i d’una vida futura, afirma Pereira”.

Això d’escriure la ressenya dels llibres que llegeixo pel club de lectura, és cosa meva, exclusivament. Aquest és un repte personal, un desafiament que ningú no m’ha imposat ni suggerit. He de ser capaç de fer-ho, penso, millor o pitjor, però he de ser-ne capaç, em dic. Estructurar les idees i posar-les per escrit per explicar les impressions que m’ha causat, m’ajuda a interioritzar més bé allò que l’autor ha aconseguit transmetre’m. I a recordar l’argument i els personatges del llibre per quan ens reunim a debatre’l.

I vet aquí que aquí hi sóc, de nou, enfrontat a la pàgina en blanc, en aquesta ocasió per a dir coses amb sentit relacionades amb Afirma Pereira, d’Antonio Tabucchi.

Recordo la prevenció que em va causar saber que llegiríem aquest títol. Ara ric, perquè acabo de descobrir ―ho he buscat expressament a Internet― que era causada per una inexplicable confusió, d’aquelles que ens provoquen les connexions neuronals en algunes ocasions.

Abans d’afrontar-ne la lectura, jo associava el títol de la novel·la a la imatge d’Antonio Banderas com a protagonista de Desperado. Ara he vist a YouTube el tràiler de la pel·lícula, el mateix que devia veure al cinema en el seu dia, com a preàmbul de la que jo anava a veure. Banderas apareix bru, amb cabellera llarga, vestit a la manera mexicana i va carregat d’armes i fa giragonses inversemblants mentre dispara a tort i a dret i petoneja la noia bonica de la pel·lícula.

Una errònia associació d’idees havia fet que confongués els títols, de manera que  jo atribuïa a Afirma Pereira, que també va ser adaptada al cinema, la imatge del pòster de Desperado i la seva trama; vés a saber per què! L’única explicació que hi veig és també una casualitat. Desperado fou estrenada el 25 d’agost de 1995 ―just dos anys després que Tabucchi enllestís la redacció de la novel·la el 25 d’agost de 1993; ho consigna ell mateix al final i n’explica el motiu en la posterior nota de l’autor― i la primera edició en castellà d’Afirma Pereira va arribar a les llibreries el 1r de maig del mateix any. A causa d’aquesta aparició gairebé simultània, és possible que el meu cervell s’hagi confós i amb el temps hagi acabat considerant que es tractava d’una única obra.

La de Desperado és un tipus d’història que no m’atrau gens i va ser quan només portava llegides unes poques línies del primer capítol d’Afirma Pereira, que em vaig adonar que alguna cosa no encaixava amb la meva predisposició negativa, perquè ja en aquell prematur moment em sentia atrapat per les cuites de Pereira, el seu protagonista. Tot el contrari del que m’havia passat en la meva única anterior aproximació a l’autor. Tal com diria Pereira, de com va caure a les meves mans un exemplar de Pequeños equívocos sin importancia no en vull parlar perquè no aporta res a aquesta història, però el cert és que vaig abandonar-ne la lectura al cap de poques pàgines perquè em resultava feixuga.

L’acció d’Afirma Pereira transcorre a la Lisboa de 1938, amb el rerefons de la dictadura de Salazar que oprimeix el país. Espanya es troba immersa en plena guerra civil i Europa contempla l’ascens imparable del feixisme. Pereira és un periodista que sempre s’ha dedicat a fer cròniques de successos que acaba de rebre l’encàrrec d’ocupar-se de la pàgina cultural del Lisboa, un mediocre diari de tarda de la capital portuguesa. Pereira escriu bé i fa bones traduccions del francès, idioma del qual n’admira els autors del segle XIX. És gelós de la seva privacitat i explica poca cosa de la seva vida. Viu sol i conserva un retrat de la seva dona morta amb el qual parla per a explicar-li els seus neguits i demanar-li consell. Ara està gras i té problemes de salut i és per això que sovint recorda amb nostàlgia els temps feliços de Coïmbra. Aleshores era jove i atractiu per les dones, i es va enamorar d’una noia pàl·lida i malaltissa que sovint tenia mal de cap.

La història l’explica en to asèptic una tercera persona aliena a ella, un relator, una mena de notari que dóna fe d’allò que Pereira diu que li passa aquell xafogós i opressiu mes d’agost. D’aquí el títol de la novel·la: Afirma Pereira, expressió que es repeteix sovint al llarg del relat, eximeix de responsabilitat al narrador, que es limita a consignar el que explica el protagonista. És per això que el relat es pot interpretar com si es tractés de la declaració que fa un detingut a la policia, però allò que és en realitat no s’aclarirà fins al final i romandrà subjecte a la interpretació del lector.

Pereira sembla una persona solitària i nostàlgica que no ha superat la mort de la seva dona, però a mi també em sembla una persona ―com n’hi ha moltes, la majoria― que és producte de la seva època: conservadora, catòlica, rutinària, poc amant dels canvis… a qui agafen sense capacitat d’adaptació o de reacció els moments convulsos que esdevenen al seu país i a tot Europa quan ell comença a viure la seva decadència física. I no obstant això, alguna cosa es mou dintre seu que reactiva la seva consciència. I, sense que sàpiga per què, comença a dir i a fer coses i a prendre decisions contràries al que hauria volgut dir o fer o decidir. I és així, mogut per un primer impuls inexplicable, que entra en contacte amb Monteiro Rossi, un xicot que acaba de graduar-se en filosofia, en el qual Pereira projecta el fill que mai no ha tingut amb la seva esposa, a qui va estimar per damunt de la malaltia i de les altres dones amb qui també hauria pogut casar-se. I és per solidaritat amb Monteiro Rossi i Marta, la seva xicota, que Pereira supera de mica en mica les seves pors i reticències fins que és capaç d’executar l’acte heroic amb què el notari posa punt final al seu relat.

Antonio Tabucchi (1943―2012, 68 anys) era italià de naixença. Però va ser un enamorat de Lisboa i en aquesta ciutat va conèixer la seva dona. Repartia el seu temps entre Portugal, on escrivia i Itàlia, on impartia classes de llengua i literatura portuguesa. Va obtenir la nacionalitat portuguesa.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.