Caminar, escriure

D’un temps ençà, em fa molta mandra llevar-me d’hora per anar a caminar. No he sigut mai un gran caminador, però m’ha agradat anar d’excursió i mai no m’havia fet mandra ni encarar-me amb el fred ni matinar per cap raó; sóc matinador, jo. Però, últimament, no tinc ganes d’escriure, m’he tornat més fredolic i se’m fa costa amunt anar a caminar. Sembla que hagi perdut moltes facultats en poc temps i és com si aquesta sensació m’acovardís.

Suposo que són coses de l’edat, que no perdona, i a cadascú l’afecten a la seva manera, tant físicament com mentalment. I precisament perquè em faig gran ―molt aviat, en compliré els 65― sóc conscient que he d’esforçar-me i mantenir-me actiu encara que no sempre em vingui de cara. Així que ahir al vespre vaig preparar la motxilla i em vaig posar el despertador a ¾ de set del matí.

A dos de vuit, a l’hora de marxar, se’ns ha anunciat ―als qui no ho sabíem― que ha mort un company caminador, sobtadament. Jo no el coneixia, no era dels que sortim els dijous. Ell ho feia els dilluns, amb companys que també venen dijous, així que aquests que han compartit amb ell tantes hores de camins arreu de Catalunya, han anat a acomiadar-lo, a retre-li un últim homenatge de respecte i gratitud per la seva amistat.

La resta hem marxat cap a Orpí, fins on s’acaba l’asfalt de la carretera. Allà hem deixat els cotxes, davant de Can Riba, i hem començat a caminar. Avui ha fet un dia perfecte pel nostre propòsit. No feia tant de fred com dies enrere ―avui les temperatures han fet un repunt; demà s’espera que tornin a baixar de manera sensible― i el cel era cobert de núvols que no deixaven passar el sol. No hem passat calor, però les fotografies han sortit totes grises. No sempre es pot tenir tot el que es vol en aquesta vida, i hem d’estar a l’aguait per si passa, per aprofitar-ho i gaudir-ho com si mai no s’hagués de repetir. De vegades passa i no ho sabem veure.

Bona part del camí ens ha acompanyat una boira ploranera que m’humitejava els vidres de les ulleres. Deu quilòmetres per la Serra de Feixes sense desnivells excessius que he suportat prou bé, considerant la inactivitat de les últimes setmanes.

Un cop dutxat i arreglat, quan anava a dinar a ca la sogra com fem cada dijous, m’he trobat un conegut que també escriu i està convalescent d’una recent intervenció. Ens hem posat una mica al dia, sobretot en els aspectes relacionats amb l’afició que ens uneix. Diu que ahir mateix havia decidit prendre’s un descans. Més que estar cansat, se sentia buit, i no obstant això, diu que avui ja estava rumiant la manera de donar forma a una nova història. I m’ha animat a no deixar d’escriure.

2019013101

2 thoughts on “Caminar, escriure

  1. No deixis d’escriure. És un bon exercici i manté el cervell alerta. Si llegeixis un llibre de Murakami sobre l’art d’escriure -molt racomanable- ell s’ha creat una rutina d’exerci físic i escriptura que és d’admirar.

    Liked by 1 person

  2. Sí amic el temps és fotut de dur, com bé dius és obligatori plantar-li cara. Per cert, no tenim el mateix concepte de matinar; ¾ 7 ja és mig matí 🙂

    Veig que t’agraden les fotos contrastades, bé, ja ho sabia. El cel cobert mata els colors, no cal dir res de les ombres.
    Permet un consell d’un que feia fotos; si el teu mòbil ho permet (suposo que sí), mesura en puntual a la zona més clara, sobreexposa sense por (el límit t’ho dirà el prova error), bloqueja l’exposició i clic.

    Una abraçada

    Liked by 1 person

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.