Ja hem tornat de Carcassona, ahir al vespre. Els últims han estat tres dies tranquils, d’anar al nostre aire, sense presses. El lloc al qual hem anat ha estat només una excusa per a retrobar-nos amb la calma i recuperar el ritme que ens és propi. I no obstant tractar-se d’un lloc tan conegut i tan relativament proper, no hi havíem estat mai.

Ens ha agradat Carcassona. Avui és la ciutat medieval fortificada més completa d’Europa, però en el segle XIX estava condemnada a la demolició. Només una croada encapçalada per l’arquitecte Viollet-le-Duc i altres intel·lectuals de l’època la va salvar de la piqueta i va permetre la restauració que actualment visiten dos milions de turistes l’any. I, no obstant haver-nos agradat, pensem que hauria d’estar millor conservada gràcies als diners que hi deu deixar a la ciutat aquesta impressionant quantitat de visitants.

Ha fet uns dies grisos i trists que es reflecteixen a les fotografies. Tot i que probablement la temperatura ha estat més suau del que pertocaria per l’època de l’any en què estem, el fred que ha fet no era el millor remei pel refredat amb què vaig emprendre el viatge. Amb ibuprofens he anat superant les molèsties que provoca de manera que no m’han impedit de fer vida de turista.

De tornada, hem passat per Mirapeix (Mirepoix) i Foix. Recomanables.

Continuo sense tenir massa ganes d’escriure.