Tecnologia

Barcelona, entorn de la plaça de Sant Jaume. A Vives de la Cortada, al carrer Ciutat, hem comprat unes quantes pedres. Era l’únic objectiu del dia, l’excusa que ens ha portat a la capital a passar unes quantes hores badant i ja el teníem assolit. Jo m’he comprat un pèndol que em demanava que no l’abandonés des del mateix moment que m’ha vist. Ara el tinc submergit en bicarbonat, per a netejar-lo i que brilli. És petit, però pesant ―m’agrada que els pèndols pesin―, i quan l’he agafat ha respost immediatament, amb contundència, sense vacil·lacions. Ara tocava badar.

A la plaça de Sant Jaume hem vist des de la mitja distància el pessebre de l’ajuntament i no ens ha agradat gens. Jo no estic en contra de les noves formes d’expressió artística i no les criticaré, però puc i he de dir que no he connectat amb aquesta forma d’entendre els protagonistes del pessebre. Que siguin cadires gegantines no m’ha emocionat gens.

Entretenint-nos mirant els aparadors del carrer del Call, hem arribat al de la Barreteria Obach, on he vist una gorra que em plaïa. Hem entrat, l’he comprat i l’he estrenat. Ja he anat amb el cap cobert amb ella tot el dia, més content que un gínjol.

Després de comprar els tions pels nens de la família, hem passat al carrer de Ferran amb la intenció de trobar un lloc agradable on fer una queixalada. No som de menjar gaire, nosaltres. Es tractava només de fer passar la gana i recuperar una mica les forces per continuar arrossegant-nos per la ciutat. Així que hem fet un dinar lleuger en un dels locals que hi ha a la zona, un lloc agradable i no massa concorregut, en el qual hem trobat un racó discret on hem pres un parell de “focaccies”. Després ens hem permès una estona de repòs i relaxació abans de reprendre la marxa per endinsar-nos en el mercat de Santa Llúcia.

I ha estat allà i en aquell moment que he començat a prendre notes a mà en el meu quadern, amb la intenció ―potser― de fer el que ―finalment, efectivament― estic fent ara, és a dir preparar una entrada pel meu diari d’aprenent. I, capficat de ple en aquesta activitat, de sobte m’he adonat que m’havia aturat a veure si apareixia o no un subratllat vermell a sota de la paraula que acabava d’escriure, amb quina ortografia dubtava.

Cada cop són menys les correccions que em fa el processador de texts ―de mica en mica vaig aprenent―, però encara me’n fa, de tant en tant. Quan escric, ho faig gairebé sempre amb Word. Pel meu desconeixement de la llengua escrita, depenc ―una mica― de les seves indicacions ―no sempre fiables―, i bastant de les freqüents consultes que he de fer al diccionari en línia de l’IEC i eines associades. I, a més, no penjo mai un text en el blog que no l’hagi passat abans pel corrector.

La maleïda ―o beneïda, segons es miri― tecnologia acabarà fent-me desvariejar si no és que ja desvariejo.

No fa gaire dies, em mirava a l’Enllaç ―un setmanari local que s’edita en format i paper de diari― la crònica de les caminades dels veterans de la UEC que cada setmana escriu en Joan, i intentava localitzar-me en la foto de grup amb què sempre l’il·lustra. Entre que les fotos passades al diari queden molt granulades i que som molts i en Joan ens ha d’agafar de lluny, jo no era capaç de trobar-me a la fotografia, de manera que vaig ajuntar el polze i l’índex i després vaig separar-los lliscant sobre la foto, en un intent d’engrandir-la, igual com fem amb els dispositius de pantalla tàctil.

Per riure de mi i no aturar-se, si algú em veia. Els qui ja tenim una edat, estem incorporant inconscientment gests i reaccions propis de les noves tecnologies a algunes de les activitats que havíem fet sempre a la manera tradicional, abans de la seva aparició. Però això només són anècdotes que ens passen als vells. Perquè la veritat és que la tecnologia també ens ajuda i ens fa la vida més senzilla i agradable.

Fa un parell de nits, em disposava a seure al llit per a llegir una estona abans de dormir, com faig habitualment, i em vaig trobar que l’Anna ja dormia. Jo volia començar a llegir “El túnel”, perquè ja s’acosta el proper club de lectura i aquest és el llibre que serà objecte de discussió. Em va saber greu engegar el llum de la tauleta de nit. No volia despertar-la, no volia ni tan sols destorbar el seu descans, si podia evitar-ho. Però, per altra banda, no volia tampoc renunciar a la meva estona de lectura de cada nit. Així que se’m va ocórrer agafar la tauleta i abaixar la lluentor de la pantalla abans de mirar si les biblioteques tenien una versió digital de la novel·la de Sabato. Bingo! La hi tenien i estava disponible. La vaig descarregar en préstec i vaig començar a llegir-la. Quatre capítols, abans de posar-me a dormir, i l’Anna ni se’n va assabentar.

I és que la tecnologia cada dia és més present a les nostres vides i fins i tot pot evitar algun frec de parella.