La pala

La mare ens esperava dreta, al costat del moble bar. Semblava enfadada i brandava una botella. El pare es va reunir amb nosaltres arrossegant els peus descalços; estava baldat i se li notava a la cara, que també reflectia l’enuig que el rosegava per dins. Per a no fer mullader en tot el pis s’havia tret les botes i els mitjons al safareig; eren xops. També hi havia deixat la pala, que encara regalimava. Jo no em sentia les mans, la mare em passava un vaset i a punt va estar de caure a terra.

―Beu! ―em va dir―. A glopets!

Era conyac. Just quan sentia la cremor després de la primera glopada, van picar a la porta. Del menjador estant, a través dels quarterons de vidre de la porta, vèiem que era el veí del sisè. Duia unes claus del terrat a les mans i les hi va mostrar al meu pare quan li va obrir.

―Les he trobat penjant del pany. Suposo que són les seves perquè sou l’únic que heu sortit al terrat avui. He vist quina feinada heu fet i us en dono les gràcies.

El veí del sisè era guàrdia urbà. Anava uniformat perquè, com ens havia dit la seva dona, marxava a treballar. A través de la ràdio, l’ajuntament estava cridant a incorporar-se als seus llocs als agents fora de servei que escoltessin el missatge. Era una situació d’emergència i ell no se n’escapolia. Era un bon home.

Era el dia de Nadal i la ciutat havia quedat colgada sota un gruixut mantell blanc. Jo havia pujat amb mon pare al terrat de la finca, a “ajudar-lo” a treure neu. No hi va haver altres voluntaris. Mentre anàvem escales amunt, mon pare va demanar ajuda pis per pis, però els veïns no hi eren o estaven a punt de marxar. O això era el que ens deien les dones que ens van obrir la porta. Inclús la del pis afectat pel perill que se li ensorrés el sostre va adduir que el seu marit tenia febre i s’havia posat al llit.

Els meus pares eren els porters i això implicava que els tocava de fer-ho. O així ho creien els nostres veïns, alguns dels quals tenien ínfules, deliris d’una grandesa que mai van arribar a tenir. No eren més que nosaltres, encara que alguns s’ho pensaven. Mai ningú és més que un altre, però encara menys allà. Aquella era una finca destinada a famílies humils que adquirien la seva llar en les mateixes condicions. Totes. Cadascuna amb les seves pròpies dificultats, això sí, però totes amb idèntiques facilitats de pagament.

En aquells anys, s’estilava que a totes les finques hi hagués una porteria i, en aquells blocs que construïa el patronat municipal, aquesta “distinció” requeia en el primer pis de la primera planta de cada escala. Just el pis que havia correspost als meus pares. O que havien triat ells, no ho sé ben bé. Hi havia porteria fins i tot en els barris obrers com aquell, barris que aleshores creixien en terra de ningú, i que de mica en mica ocupaven els espais que separaven la gran ciutat dels municipis que l’havien envoltat abans d’acabar engolits.

No recordo on era el germà gran. Era bastant més gran que els altres. Els dos més petits i jo, que tenia 8 anys, poca cosa podíem fer per ajudar de veritat al meu pare.

Gràcies al conyac i a les fregues que em feia ma mare jo m’estava refent quan van trucar a la porta de nou. Era el matalasser. Vivia a la part del darrere del seu negoci, just a sota del nostre pis. Era un home rondinaire, sempre es queixava per tot. Ara deia que l’hi havíem obstruït l’accés. En sentir-lo, el meu pare, sense dir res, el va deixar plantat a la porta un moment. En tornar, li va dir:

―Tingui, perquè es faci un caminet!

I li va deixar la pala a les mans i va tancar la porta.

One thought on “La pala

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.