Indira

Avui el dia comença de manera semblant a ahir, salvat que els obrers no treballen i a hores d’ara al barri hi ha calma i silenci.

L’Anna acaba de marxar cap a Barcelona amb una companya que ha conegut al curs que va començar ahir. L’Indira ―batejada com a Teresa pels seus pares― és valenciana però viu a Reus i estava decidida a buscar-se una pensió a Barcelona per a estalviar-se les dues hores i mitja del trajecte en tren fins a casa. Sopant, totes dues coincidien a explicar-nos ―la Paula ahir no va sortir amb les amigues― que, quan es van veure per primer cop al matí, en arribar al local del Poble Nou on reben instrucció xamànica, es van preguntar mútuament de què es coneixien; però va resultar que no s’havien vist mai abans, tot i que cada una tenia la sensació nítida d’haver coincidit en algun lloc, en algun moment amb l’altra.

Ara ja són com germanes bessones, totes dues senten com les uneix una connexió especial. A l’Anna, que té una tendència innata a adoptar tots els éssers desemparats que es creuen en el seu camí, li va faltar temps per a dir a l’Indira que a casa nostra tenia un llit on dormir i un plat a taula, que no li calia anar a cap pensió. I, després d’alguna reticència salvada amb intervenció de la xamana ―”deixa que les coses siguin com han de ser i fes allò que et demana el cor”―, es van presentar a casa passades les nou del vespre, més contentes que dos gínjols.

La Indira és separada i té un fill de 8 anys. Ara és professora de ioga i la seva aspiració immediata és viure al camp, en un mas on pugui conrear un hort i organitzar retirs per ajudar a la gent a trobar-se a si mateixa i a assolir la pau interior.

Les notícies que arriben d’Avène són molt engrescadores. N té la pell molt bé, cosa que és una excel·lent notícia. Però encara és més bo el fet que l’últim brot salvatge ―el que ha tingut aquesta setmana allà estant―, l’ha superat amb l’administració de només 30 grams de crema corticoidea aplicada en diferents sessions. O aquest ungüent és molt més efectiu que el que se li havia aplicat fins ara, o els banys han potenciat l’acció de la cortisona, que ha resultat ser molt més eficaç.

A la tarda, vaig respondre a la crida del grup de veterans de la UEC per a preparar el programa de sortides de l’any vinent, per si es requeria alguna ajuda que jo pogués donar. Vaig tenir la sensació que el correu de convocatòria posava èmfasi en la importància de participar, i no obstant això, a la reunió només hi havia les 8 o 10 persones que normalment organitzen les excursions. Pel que tinc vist fins ara, són gent que en sap molt, que s’ha passat la vida caminant per aquests mons de déu i que, fins i tot ara que ja són grans, surten a la muntanya 2 o 3 cops per setmana. Per tant, coneixen molts indrets, molts camins, molts itineraris, però també se’ls esgoten les idees. Aquest és l’únic ajut que els calia, però jo, recentment incorporat al club i sense la seva experiència caminadora, en aquest aspecte no els podia aportar res.

I tot seguit me’n vaig anar a un concert de bols tibetans. Un dia vaig assistir a un de bols de quars i em va agradar molt el so que el mestre n’obtenia aplicant sàviament la baqueta per a fer-los vibrar. Però mai havia vist en directe a ningú fent dringar l’aliatge de 7 metalls dels bols tibetans. Hi havia també instruments de metall i percussió com un gong, unes campanes tingshas i altres de nom desconegut per mi, capaços d’emetre sons diferents dels bols, però que també em van agradar molt, sobretot els de tons més greus. Són espectaculars i relaxants, però ahir no vaig poder gaudir plenament de l’experiència per la incomoditat de la postura en què vaig seguir el concert-meditació. Jo era l’únic home ―un dia ens ho haurem de fer mirar, això― dels 15 assistents i sabia que estirat sobre la màrfega, com les dones, no aguantaria tot el recital pel dolor que se’m posa a la zona lumbar. Així que vaig decidir seure a terra amb les espatlles recolzades a la paret i un coixí clavat als ronyons, però al cap d’una estona em va començar a fer mal el carpó, cosa que també em passa tot sovint.

Jo tinc un bol tibetà a casa que no sé tocar. Ahir, en acabat, li vaig demanar al concertista que em digués el secret per a fer-lo vibrar sense colpejar-lo, que és l’única cosa que jo sé fer. Ell, amablement, em va explicar com fer-ho i em va convidar a provar. Allà, amb els seus bols i les seves baquetes, recobertes de pell o camussa, funcionava. En arribar a casa ho vaig provar amb el meu i el seu pal de fusta. També funciona, però he de practicar. Molt.

One thought on “Indira

  1. Que bonica la història d’Anna!!! Aquestes coses passen de tant en tant. I ves per on! veig interacció amb els bols tibetans. Els hi dónes una abraçada de part meva.

    Segueixen arribant bones notícies d’Avène: Bé 🙂

    De rutes a aquest nivell no arribo, però per dir alguna; el GR del mediterrani té moltes possibilitats i deixeu per una estoneta la muntanya, un canvi d’aires.

    Liked by 1 person

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.