Dissabte

N és a Avène, encara; més animat, segons les últimes notícies. La Paula és a casa des d’ahir a migdia, com cada setmana des que han començat les classes de la Universitat; ara acaba de marxar a esmorzar amb una amiga. Aquest cap de setmana, l’Anna fa un curs a Barcelona i ha marxat d’hora. És dissabte, per què no dorms una mica més?, m’ha preguntat en veure que em llevava darrere seu. Eren les set, aproximadament la meva hora habitual i ja feia una estona que no dormia.

A les vuit han començat a sentir-se el martell hidràulic i altres estris que fan anar els obrers que reparen el carrer del costat. Tots són immigrants; quan surto de casa i passo prop seu, els sento parlar en un idioma que no entenc. Crec que és àrab i em sembla que ells, pels seus trets, són magribins. Són treballadors i responsables; no escatimen ni un minut de feina i respecten els descansos de l’esmorzar i el dinar sense avançar-los ni estirar-los. Encara que no hi entenc gens, també trobo que fan la seva feina ben feta. I això no obstant, fa la impressió que l’obra s’està allargant més del que estava previst. D’aquí que treballin també en dissabte. I fins i tot algun diumenge han treballat, abans de començar el curs, per a tenir enllestida la vorera de l’entrada a l’escola de l’Ateneu a temps per a començar les classes. I tot perquè, segons notícies que tinc de fa dies, hi ha hagut alguna errada de càlcul de l’enginyer del projecte en algun tros que s’ha hagut de desfer per tornar-lo a fer.

A mi no em sap greu per mi que treballin dissabte ―jo matino i quan comencen a fer soroll ja sóc despert― sinó pels veïns que esperen el cap de setmana per a descansar i refer-se de l’estrès de la feina. Per les mares que algun dia han sortit al balcó ben d’hora a queixar-se, amb els nadons que els han despertat als braços. I també per ells, que porten tot l’estiu treballant a ple sol i es mereixen descansar quan toca d’una feina dura com la seva.

Avui pensava en la vida d’aquests obrers, que probablement treballen en dissabte perquè no tenen més remei o perquè tant els fa que sigui un dia com un altre perquè a casa no els espera ningú i no tenen res millor a fer, i en la sort que tenim nosaltres, que si marxem de casa, ho fem per plaer, i així i tot, al cap d’uns dies, ja estem desitjant tornar, perquè com a casa no s’està enlloc. I podem tornar a Catalunya i ens sentim feliços de ser de nou allà on pertanyem. I, un cop a casa, recuperem els objectes i els racons de la llar que ens aporten la seguretat i el confort que ens fan més agradable la vida.

Ara estic sol a casa i m’he assegut a escriure mentre acaba de fer-se la bugada. Roba de la Paula sobretot, que demà hauria de dur a la bossa quan torni a Barcelona.

Una resposta a “Dissabte

  1. M’ha agradat llegir aquest text.

    Aquest passat estiu he patit molt per una obra que tinc al costat de casa. Els encofradors es juguen la vida a diari i és literal. És més al vespre seguien treballant amb precarietat de llum, un perill constant. També he vist arribar a arquitectes, aparelladors i ves a saber quines altres professions, amb els seus vestits i cascs blancs passant al costat dels treballadors amb arrogància, sense fer un miserable salutació i aquests capcots en actitud més de por que de respecte.
    També la majoria són nouvinguts i a saber en quines condicions han arribat al “Dorado”. Veure el “Mare Mortum” és per a morir de vergonya.

    M’alegra les novetats que t’arriben de Avène

    Ànims

    Liked by 1 person

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s