Dissabte

N és a Avène, encara; més animat, segons les últimes notícies. La Paula és a casa des d’ahir a migdia, com cada setmana des que han començat les classes de la Universitat; ara acaba de marxar a esmorzar amb una amiga. Aquest cap de setmana, l’Anna fa un curs a Barcelona i ha marxat d’hora. És dissabte, per què no dorms una mica més?, m’ha preguntat en veure que em llevava darrere seu. Eren les set, aproximadament la meva hora habitual i ja feia una estona que no dormia.

A les vuit han començat a sentir-se el martell hidràulic i altres estris que fan anar els obrers que reparen el carrer del costat. Tots són immigrants; quan surto de casa i passo prop seu, els sento parlar en un idioma que no entenc. Crec que és àrab i em sembla que ells, pels seus trets, són magribins. Són treballadors i responsables; no escatimen ni un minut de feina i respecten els descansos de l’esmorzar i el dinar sense avançar-los ni estirar-los. Encara que no hi entenc gens, també trobo que fan la seva feina ben feta. I això no obstant, fa la impressió que l’obra s’està allargant més del que estava previst. D’aquí que treballin també en dissabte. I fins i tot algun diumenge han treballat, abans de començar el curs, per a tenir enllestida la vorera de l’entrada a l’escola de l’Ateneu a temps per a començar les classes. I tot perquè, segons notícies que tinc de fa dies, hi ha hagut alguna errada de càlcul de l’enginyer del projecte en algun tros que s’ha hagut de desfer per tornar-lo a fer.

A mi no em sap greu per mi que treballin dissabte ―jo matino i quan comencen a fer soroll ja sóc despert― sinó pels veïns que esperen el cap de setmana per a descansar i refer-se de l’estrès de la feina. Per les mares que algun dia han sortit al balcó ben d’hora a queixar-se, amb els nadons que els han despertat als braços. I també per ells, que porten tot l’estiu treballant a ple sol i es mereixen descansar quan toca d’una feina dura com la seva.

Avui pensava en la vida d’aquests obrers, que probablement treballen en dissabte perquè no tenen més remei o perquè tant els fa que sigui un dia com un altre perquè a casa no els espera ningú i no tenen res millor a fer, i en la sort que tenim nosaltres, que si marxem de casa, ho fem per plaer, i així i tot, al cap d’uns dies, ja estem desitjant tornar, perquè com a casa no s’està enlloc. I podem tornar a Catalunya i ens sentim feliços de ser de nou allà on pertanyem. I, un cop a casa, recuperem els objectes i els racons de la llar que ens aporten la seguretat i el confort que ens fan més agradable la vida.

Ara estic sol a casa i m’he assegut a escriure mentre acaba de fer-se la bugada. Roba de la Paula sobretot, que demà hauria de dur a la bossa quan torni a Barcelona.

One thought on “Dissabte

  1. M’ha agradat llegir aquest text.

    Aquest passat estiu he patit molt per una obra que tinc al costat de casa. Els encofradors es juguen la vida a diari i és literal. És més al vespre seguien treballant amb precarietat de llum, un perill constant. També he vist arribar a arquitectes, aparelladors i ves a saber quines altres professions, amb els seus vestits i cascs blancs passant al costat dels treballadors amb arrogància, sense fer un miserable salutació i aquests capcots en actitud més de por que de respecte.
    També la majoria són nouvinguts i a saber en quines condicions han arribat al “Dorado”. Veure el “Mare Mortum” és per a morir de vergonya.

    M’alegra les novetats que t’arriben de Avène

    Ànims

    Liked by 1 person

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.