Anne Capestan

En la meva privilegiada situació de jubilat i pensionista que ja no ha de treballar per viure, no puc queixar-me de manca de temps. En tinc prou i de sobres, i no obstant això, hi ha dies que no escric ni una sola línia. De vegades és per la manca d’idees contra la que lluito agosaradament; escric coses senzilles del meu dia a dia per a mantenir el cervell actiu i per a no oblidar, sobretot paraules. Però, de vegades, com ahir, és perquè sacrifico el temps que dedicaria a escriure a benefici d’altres coses que considero més prioritàries en aquell moment.

Ahir hi va haver club de lectura. Versava sobre Les petites virtuts de Natàlia Ginzburg, que a mi no m’ha agradat. Llevat d’un parell o tres dels relats que conté, l’autora no ha aconseguit enganxar-me. El llibre és un recull d’articles publicats a la premsa italiana en diverses èpoques, a mig camí entre la narració, el diari i l’assaig, que fa difícil la seva classificació. Tots tenen en comú que són escrits de reflexió sobre diversos aspectes de la vida, des de la mirada d’una esposa i mare d’esquerres en l’època que el fascio i Mussolini dominaven a Itàlia. Una vida difícil quina ombra plana constantment sobre la prosa descarnada de la Ginzburg i provoca un regust amarg en el lector. En algun relat m’ha semblat pontifical i una mica pedant.

L’estada a Avène va impedir que assistís al darrer club de novel·la negra. Tampoc no em vaig perdre res, ja que havíem de debatre El poeta de Michael Connelly, una altra novel·la que no m’ha agradat gens, perquè no m’ha distret.

No m’agraden els llibres voluminosos. Considero que són poques les històries que requereixen tantes pàgines com té El Poeta per a ser explicades. No suporto els llibres en què apareixen quantitats interminables de personatges, tots amb nom i cognoms, professió, càrrec, lloc de destinació, domicili i família. Detesto les novel·les en què et perds si no et fas un gràfic del lloc que ocupa cada personatge en la trama a mesura que les vas llegint.

No m’estaré convertint en un insatisfet empedreït?, pensava. Començava a preocupar-me quan, precisament a Avène estant, vaig baixar prestat a l’eBiblio ―el lector virtual de les biblioteques―, el llibre d’una autora francesa de qui no havia sentit parlar mai ―La brigada de Anne Capestan, de Sophie Hénaff―, que m’ha entretingut molt. És una novel·la sense pretensions, que narra la creació i el primer cas d’una brigada de la policia judicial de París. Tots els agents de policia no desitjats i desnonats per raons diverses pels cossos respectius, són assignats a la brigada que liderarà la comissària Caspestan.

Sembla que a França va ser un èxit i té una segona entrega que ja estic llegint.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.