Ahir al vespre va començar el curs de francès i vaig sortir encantat. Tal com presumia, sembla que serà exactament el que buscava. En Christophe és jove ―deu tenir com a molt 35 anys― i se’l veu molt segur del que fa. De moment ens centrarem en la fonètica de les paraules, la representació gràfica ―que és molt mal parida, diu―, ja vindrà després. És un mètode gens ortodox, però molt pràctic i orientat a dotar l’alumne d’eines que li permetin progressar ràpidament cap a l’objectiu d’entendre i fer-se entendre. Chapeau, Chistophe!

Je m’appelle Christophe, je suis français et j’habite à Igualada, va dir, de primer. I, a continuació, va demanar a tots els 20 alumnes que repetissin la frase adaptant-la a les seves circumstàncies personals. Dinou assistents van respondre: Je m’appelle (i el seu nom), je suis catalan et j’habite à (i el nom de la seva ciutat de residència). Per contra, només una persona va respondre je suis espagnol.

El sentiment nacional avança.