Ahir acabava el dia responent: Qué pena! Ya te ha salido el gran argumento: por mis cojones, aunque os pese! Adéu!, a una piulada que deia: Y como no me da la gana aprender otras, hablo en ESPAÑOL en toda España, y me entienden aunque les pese (las otras las entiendo). Les transcripcions són textuals.

Avui, en llevar-me, he vist la continuació: Por tus cojones? Por eso me obligas a hablar en una lengua que no es la mía? Por eso me señalas en la calle como inferior? Te falta ponerme la estrella amarilla, racista! Nazi!

Em penso que aquest espanyol no ha entès res. Amb aquesta gent no es pot polemitzar educadament. No atenen a raons i de seguida insulten. Mai més intervindré en un fil d’opinions. No serveix de res i tampoc no cal posar-se pedres al fetge. Però esgarrifa veure el nivell de fanatisme que mou a molts unionistes. És l’Espanya profunda contra la qual no es pot fer res a curt termini.

Per això veig molt difícil l’entesa. És més, no la vull. Encara que confesso que no tinc ni idea de com dur-la a terme, jo sóc partidari de la via unilateral, perquè no confio gens ni mica en les paraules de cap govern espanyol, ni en les seves promeses. Penso de debò que són maniobres dilatòries, perquè qui dia passa any empeny.

L’1 d’octubre i posteriors, el rei, Rajoy i Zoido van esmicolar les que ja eren minses possibilitats d’entendre’ns.