Tornava a casa per una de les voreres laterals de passeig i anava unes passes enrere d’una dona ―que semblava més jove que jo― que també anava carregada amb bosses de la compra. Arribava a un pas de vianants i es va aturar per a cedir el pas al vehicle que s’hi acostava, que ja estava frenant. El conductor va acceptar la concessió i va tornar a accelerar.

Hi ha molts vianants que fan el mateix en circumstàncies similars. I també hi ha molts conductors que s’aprofiten del poder que atorga anar a dalt d’un cotxe.

En arribar a l’alçada de la dona hauria d’haver-li dit que havia fet mal fet.

Segons la norma que regeix el trànsit, ella tenia la preferència; per tant, tenia dret a travessar el carrer abans no passés el cotxe. Contràriament, en aquella situació, el conductor tenia l’obligació de cedir-li el pas.

Però no ho vaig fer, no li vaig dir res. Probablement perquè vaig reduir l’incident a la categoria d’anècdota, com fem tantes vegades al llarg de la vida.

I, potser sí que una cosa així no és més que una anècdota, però no és intranscendent. La prova la tinc en què la resta del camí fins a casa vaig estar meditant sobre això i vaig arribar a la conclusió que, cada cop que cedim ―ni que sigui una mica― en l’exercici dels nostres drets, donem força a qui ja la té i consolidem el seu poder sobre nosaltres.

Un ciutadà com cal aturaria el seu vehicle i s’esperaria que passés el vianant, fent-li veure que té un dret al qual no ha de renunciar. Però, com que sovint no és així, cal que els vianants recuperen la iniciativa i que no cedim el pas quan no toca.

Per recuperar i mantenir els nostres drets, hem d’exercir-los sempre.

Ni un pas enrere!