Més per raons que no vénen al cas que per la necessitat de posar-me a prova davant la imminent represa de l’activitat, he agafat la càmera, m’he calçat les botes i he sortit de casa per anar a caminar.
Avui, a aquella hora del matí, l’atmosfera no era neta. L’horitzó estava entelat per la calitja dels dies pesats i xafogosos i la visibilitat no era bona per a fer fotos de paisatges. Però, tot i això, n’he fet unes quantes, totes amb el teleobjectiu i en mode automàtic. A cegues, també, perquè la claror encegadora del matí, amb prou feines em deixava enquadrar les instantànies. Sense les ulleres de sol hauria vist més bé els valors que marca la càmera a través del visor, si no fos perquè els ulls em couen i ploro i els tanco.
Però no tot ha estat negatiu. He passat una estona distreta i a fe de déu que he suat la cansalada, que a la fi eren dues de les pretensions.
Comparteixo plenament el teu plantejament, de fet és el meu; sortir, caminar, divertir-me, oblidar, en resum abstreure’m del món fent una activitat que m’agrada.
A mi també em passa que de vegades no veig res pel visor, faig servir un truc que el mateix et pot servir. Es tracta de passar a program, mesurar més o menys l’exposició desitjada i bloquejar l’exposició o fer la foto per veure per on van els trets, llavors em vaig a la ombra i puc llegir els valors, faig les correccions que considero i torno a enquadrar ja amb els meus valors.
M'agradaLiked by 1 person