Pantomènia

La dona havia quedat amb les amigues, a sopar i a esbravar-se una estona, i s’estava preparant per marxar. Mentrestant, jo veia a la televisió com l’Uruguai eliminava a Portugal del mundial de futbol de Rússia. El partit estava sent més emocionant pel resultat que vistós pel joc dels contendents i, tal com estaven les coses quan faltava un quart d’hora, l’únic atractiu que conservava per a mi era veure Cristiano Ronaldo patint pel seu orgull ferit. És un personatge que detesto per la seva arrogància, però tot i això no em va semblar prou motiu per continuar assegut al sofà veient com es consumava la derrota de la seva selecció. Així que vaig agafar el telèfon i vaig enviar un what’s up a un amic.

― Vols que quedem per a fer un mos? O ja tens plans?

No tenia plans i al cap de mitja hora ens trobàvem allà on el carrer de Sant Agustí es trifurca, en un local recent on no havíem estat mai abans.

― Així provem coses noves ―li havia dit jo.

Feia una nit agradable i vàrem sopar a la fresca descoberta de la terrassa al carrer. Vam sopar bo i bé, diria jo. I a un preu raonable, tenint en compte que vàrem prendre dues copes de bon Somontano cada un. Dues copes! Jo, que només en prenc una amb els àpats. I curta!

No sóc de beure, jo. Mai havia begut, ni vi ni altres begudes alcohòliques. Recordo que de jove se’m posava fatal el clàssic cubata que es demanava tothom quan anàvem a les discoteques ―aleshores començaven a haver-n’hi a Barcelona, on vivia― o en les festes que organitzaven les colles d’amics en pisos i terrats, i vaig decidir no prendre alcohol mai més. I així va ser durant molt temps, fins que, amb més de trenta anys, vaig incorporar el vi a les meves menjades. Dos o tres dits, només, i alguna cervesa o una clara, de tant en tant. Així que puc dir que no estic acostumat a beure i les dues bones copes d’ahir al vespre em van espurnejar.

Amb la primera ja em vaig sentir més eloqüent. Les paraules brollaven amb fluïdesa, no sé ben bé d’on, i s’ajuntaven ordenadament unes a les altres i formaven frases entenedores. A mi em semblava que el que deia tenia sentit i suposo que al meu interlocutor també li resultava comprensible. Si més no, brandava el cap com si assentís, com si entengués el que li deia. La segona copa va desfermar les tanques de la contenció i la verbositat es va desbordar, però malgrat tot, el meu amic va aguantar estoicament fins al final del sopar.

En acabat, educadament em va dir que se li feia tard i va marxar fent mutis per l’accès de vianants al pàrquing de Cal Font.

 

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.