Benvolguda

Benvolguda:

T’escric aquesta carta perquè coneguis de primera mà la meva història i el paper que tu hi has tingut, tot i que considero que és molt improbable que arribi a les teves mans i, per tant, que mai puguis llegir-la. En aquest cas, si més no haurà servit perquè jo exorcitzi alguns dimonis que m’acompanyen d’ençà que tinc memòria.

Aviat farà tres mesos que sóc reclòs, privat de llibertat i avui tot just fa una setmana que, per primer cop, em van assignar al servei de bugaderia. És com un premi per als reclusos que es porten bé, diuen, perquè a la bugaderia, a més de la roba de la presó, es renta la d’alguns hotels i restaurants. Així els presos cobren uns diners per la feina que fan amb els que poden sufragar les seves despeses. Sigui com sigui, el fet és que, poca estona abans d’acabar la meva primera jornada, l’encarregat va fer que anés al magatzem a buscar uns productes. El magatzem és una petita peça que hi ha en un racó de la nau i queda mig amagat de la resta. Tot just acabava d’entrar-hi que la porta es va tancar amb estrèpit darrere meu i, tot seguit, uns desconeguts es van abraonar sobre mi i em van immobilitzar. Ensumant el perill, se m’havien posat els pèls de punta però no vaig ser a temps de reaccionar. L’atac d’aquells bèsties va ser tan ràpid que no vaig saber ni quants eren. Després vaig deduir que eren cinc, pels cops que vaig ser sodomitzat tot i la meva resistència inicial. No vaig deixar de revoltar-me i cridar perquè entengués que era inútil ―en una situació com aquella no hom està en condicions de raonar―, sinó perquè el terror més absolut s’havia apoderat de mi i ja governava la meva voluntat i l’anul·lava i m’ablania la musculatura per a minimitzar el dolor i estalviar-me laceracions més greus.

Et ben asseguro que, si hagués tingut la més mínima oportunitat, els hauria mort allà mateix. Però eren més i desplegaven una força absolutament insuperable per a mi, sobretot tenint en compte la premeditació i la traïdoria amb què m’havien abordat. O els hauria matat després, en la primera ocasió que hagués tingut, però no els vaig veure les cares en cap moment, perquè prou que se’n van cuidar que no pogués fer-ho. I, per acabar-ho d’adobar, com si el que m’havien fet no fos prou, em van amenaçar de mort si denunciava l’agressió. I, per a fer-m’ho entendre i per a rubricar l’avís, em van clavar unes quantes puntades de peu a les costelles.

Mentre m’ultratjaven aquelles salvatges escomeses, vaig evocar el teu rostre de nou, com t’evocava sempre quan era jo qui dominava i posseïa a aquelles dones que em van denunciar. Ara puc imaginar-me la indefensió i la ràbia i la impotència i el dolor que sentíeu. Que sentíeu, sí, no és un error, ho has llegit bé. T’incloc a tu també, perquè quan profanava els seus cossos, en realitat posseïa el teu com ho feia en les meves fantasies dels últims temps, en les que t’obligava a complaure els meus desitjos com devies satisfer els dels festejadors amb qui sorties a soles mentre en mi no paraves esment.

Sóc aquí per les quinze dones pigalloses, com tu, que em van reconèixer en el judici. Quan els ho vaig fer, jo ja tenia confiança i seguretat en mi mateix, tanta que les intimidava a la llum del dia amb la cara descoberta. Però n’hi ha més, de dones; totes les que vaig fer meves abans, al principi, quan actuava de nit, o en llocs foscs, o emboçat perquè encara no em sentia segur i tenia por, com quan et vaig conèixer.

Mai vaig saber el teu nom, però jo te n’hi vaig posar un. Si mai hagués gosat preguntar-te, m’hauria agradat que responguessis que et deies com ma mare. Per a mi sempre et diràs com ella, perquè trobo que és un nom que t’escau, que t’esqueia molt. Però jo mai no vaig gosar acostar-me a tu, ni menys dir-te alguna cosa. Quan et veia acostar-te sola per la vorera, jo em quedava aturat com un badoc sense atrevir-me ni a dir-te hola. Mai no he sigut bo en les relacions, jo. Ni aleshores, ni ara, ni mai. En cap mena de relació, amb ningú, però amb les noies sempre he sigut particularment maldestre. Deu ser per això que mai no he tingut parella. Ara, passats els anys, m’adono que ma mare hi devia tenir molt a veure, sempre tan a sobre meu, tan poruga dels perills de la vida, com ella els deia, aïllant-me del món, protegint-me, monopolitzant-me. Jo era molt petit quan va morir el pare i suposo que, a partir d’aleshores, ella va abocar en mi un afecte malaltís que em va convertir en l’únic sentit de la seva vida.

Sense saber-ho, tu has ocupat sovint el meu pensament; des del dia que et vas creuar per primer cop en el meu camí. Jo anava cap a l’institut. Tu també anaves a estudi, però a les monges i fèiem camins oposats. Tenies, si fa no fa, la meva mateixa edat i sempre duies uniforme. Faldilla prisada de quadres escocesos, brusa blanca com els mitjons, i sobre la brusa un jersei del mateix blau dels quadres de la faldilla que se t’arrapava al cos com una segona pell. Aquell uniforme et quedava molt bé. Jo et trobava molt bonica i no tenia ulls per ningú més. Jo passava frisós els dies, esperant que arribés el moment en què els nostres camins es tornarien a trobar i podria contemplar-te, i admirar els teus ulls verds i profunds. I a les nits fantasiejava amb tu abans d’adormir-me.

Però tu mai no vas fixar-te en mi. Aquells primers temps, gairebé sempre anaves acompanyada d’altres noies que voletejaven al teu voltant com obreres entorn de la reina de l’eixam. Després, a l’arna s’hi van incorporar alguns nois. I, encara una mica més endavant, vas començar a deixar-te acompanyar per alguns d’aquells ganàpies. A soles. Primer un. Després un altre. I més tard un altre… I així anaves canviant d’acompanyant. I, tots aquells galifardeus, emparats per la solitud o la foscor dels racons retirats on anàveu, et petonejaven i grapejaven quan us creieu a recer de mirades tafaneres. Però jo us veia, sempre sabia on eres i amb qui anaves. I patia en silenci, perquè jo t’estimava i et volia per a mi. Aleshores, a les nits, tu seguies present en els meus somnis, però les fantasies ja no eren com abans i el patiment i la ràbia les omplien de retrets i de càstigs.

Però, un bon dia, van nomenar el teu pare “subsecretari de no sé què” i vàreu marxar a una altra ciutat. Mai més no t’he tornat a veure, però, com veus, jo continuava pensant en tu, Sònia.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.