Ahir vam anar a Cabó, a trobar-nos amb la Maite i el Fermí, a qui feia temps que no veiem.

Ens esperaven a casa seva, a dinar. Carn de xai a la brasa i botifarra. Viandes del país, excel·lents, que juntament amb la conversa, inesgotable i diversa, van ser una excusa perfecta per a passar unes hores agradables.

Cabó és un conjunt de cases que amb prou feines aforen un centenar de persones a 768 m d’altitud, al fons de la vall estreta i fonda que conformen les serralades de Prada, Boumort i Sant Joan. Alimentat per diversos barrancs i torrents, un riuet discorre d’oest a est fins a abocar ses aigües al Segre a Organyà, que és població de referència de la zona.

Des de la casa dels nostres amics es gaudeix d’unes vistes excepcionals. És una casa amb encant, petita i acollidora, i com correspon a l’entorn, rústega i de pedra, sense calefacció ni aire condicionat.

De tornada a casa nostra, pel mateix camí de l’anada, la llum i la perspectiva havien canviat, però el Segre continuava baixant pletòric, de banda a banda. Ahir el temps era gris i els meteoròlegs havien anunciat precipitacions. De fet, quan ens acomiadàvem de la Maite i el Fermí, des de l’era de davant la casa vèiem a ponent la cortina d’aigua que en aquell moment queia al Cap de Boumort, i no obstant això, a l’est el sol encara il·luminava la neu que cobria el Port del Compte.

La inestabilitat del temps va fer que passéssim bona part del dia arrecerats a la casa, prop de la llar de foc.