A casa

Tinc oblidat el meu diari, els últims dies. Les noves activitats m’ocupen temps que podria dedicar a escriure, però no em penedeixo.

Dilluns vaig estar amb en Pere. Vaig començar a llegir-li “El cafè de la Granota” de Jesús Moncada, un recull de narracions curtes sobre coses que passaven a Mequinensa, el seu poble nadiu. A mi em van agradar molt quan les vaig llegir, les vaig trobar divertides. Ara m’ha semblat que aquestes històries podien capturar i fixar l’atenció d’en Pere alguna estona, perquè són històries de poble i perquè van passar quan ell era jove, i segur que en algun racó de la seva memòria hi ha guardat intacte algun record. No he aconseguit que em digui l’edat que té, encara, però és segur que en Pere és més gran que no seria Moncada si visqués. Jo diria que l’estratagema va funcionar i que, en la seva absència, va seguir a la seva manera el fil de les dues històries que li vaig llegir. No puc assegurar-ho perquè no sóc un entès, però la manera com em va agrair la companyia en el moment d’acomiadar-nos em diu que sí, que havia entès que jo estava allí per a connectar-lo una estona amb la realitat.

Ahir tocava club de lectura. Havíem de debatre “De mica en mica s’omple la pica”, de Jaume Fuster (1945-1998), un autor que era desconegut per a mi. Déu n’hi do, al final, tot el suc que li vam treure a la lectura! Una hora i mitja d’aportacions i comentaris de tots els signes i colors! La fantàstica biblioteca que es va construir a la plaça de Lesseps de Barcelona, és un homenatge a la contribució d’aquest Fuster, a la literatura i la cultura catalanes, el seu gran mèrit. Efectivament, és un dels precursors de la novel·la policíaca en català, com ho són Pedrolo o Maria Antònia Oliver ―amb qui era casat―, entre altres virtuts. L’objecte de dissecció és una novel·la negra escrita quan encara no hi havia tradició d’aquest gènere en català ―com tampoc no hi havia en d’altres― i, en conseqüència, el seu llenguatge característic s’havia d’inventar.

Però, abans de marxar cap al centre cívic, inspirant-me en la fotografia que proposen ―que és la que il·lustra l’entrada―, vaig escriure 140 caràcters que vaig presentar com a relat al concurs de micro contes que organitza l’Anoia Diari amb motiu de Sant Jordi.

Avui tocava massatge, per acabar d’estovar la musculatura, que es resisteix. La massatgista m’ha dit que estic més bé mentre em feia veure la padrina. Si més no, és curiós que paguem perquè ens facin patir una estona, però la veritat és que, més enllà de la broma fàcil, els massatges m’estan anant molt bé i estic més relaxat. A més, ella és tan xerraire com jo, i ens passem les sessions arreglant el món entre els ais i uis que se m’escapen. Des de casa fins al consultori tinc dos quilòmetres i mig que faig caminant. En general faig a peu tots els desplaçaments per la ciutat. I ha sigut tornant a casa, mentre sentia cantar la Loreena McKennit, que m’he adonat que feia dies que no m’esplaiava escrivint.

De manera que, com que demà tinc caminada i no podré fer-ho, m’he posat a escriure així que he arribat a casa.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.