Frankenstein

M’està costant molt acabar de llegir “Frankenstein”.

Jo no havia llegit mai abans la novel·la de Mary Shelley. Només coneixia la història del monstre per l’adaptació al cinema que en va fer la Universal Pictures el 1931 ―protagonitzada per Boris Karloff― que vaig veure quan era petit, i no recordava detalls, però conservava ben vives algunes imatges, com he pogut comprovar en visionar el tràiler.

Va ser sentint un programa de ràdio on se’n recomanava la traducció que ha fet en Quim Monzó, que em van venir moltes ganes de llegir-la. Vaig voltar per diverses llibreries de la ciutat mai nomenada a la seva recerca i únicament vaig trobar-la a una de petita però ben nodrida que hi ha en un corraló. I la vaig comprar i vaig començar a llegir-la amb il·lusió juvenil.

I potser és per això, perquè és una novel·la que hauria d’haver llegit quan era un adolescent, i no ara, que sóc un vell descregut i desencisat que s’ho qüestiona tot, que no m’està agradant i se’m fa pesada. Pesada per la manera d’escriure de l’autora, que ja entenc que era la manera com s’explicaven les coses en el seu temps, però que és un estil carregat de reiteració i detalls que se’m fan innecessaris.  I no m’està agradant perquè, la història, per resultar-me versemblant, requereix unes dosis d’ingenuïtat de què ja no disposo. I no em refereixo al fet mateix de la creació i l’existència del monstre, que això forma part de la ficció on rau tot l’argument, sinó a fets com que un monstre de semblants dimensions passi mesos desapercebut pels habitants d’un mas, vivint amagat, però tan a prop d’ells com per sentir les seves converses i aprendre el significat de les paraules sense interactuar-hi, per exemple.

La traducció d’en Monzó pren com a base l’edició de 1918, la primera. Mary Shelley havia acabat d’escriure la novel·la amb 18 anys i en tenia 20 quan es va publicar anònimament a Londres. Segons Monzó, l’edició posterior, la de 1831, havia estat revisada, però no tant per polir-ne l’estil com per “refinar, ensucrar i descafeïnar personatges i situacions”. No en va, aleshores, Shelley era “una vídua respectable que s’esforçava per aconseguir encara més respectabilitat”.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.