Relació singular

Relació singular

Fa uns anys vaig conèixer una persona especial. Jo treballava al centre de la ciutat, en un edifici que es troba davant de l’entrada nord del Gran Parc. Era a finals de febrer, però no feia fred. L’hivern havia sigut excepcionalment benèvol i la primavera, apressada per arribar, ens obsequiava amb un prematur reguitzell de dies esplèndids de sol, lluminosos com aquell. El parc estava molt bonic: arbres i arbustos es mostraven pletòrics de brots i els colors vius de les flors embellien els camins i convidaven a passejar-los. En l’ambient es respirava l’optimisme que acompanya a la bonança i a la gent se la veia exultant.

Encara que fes fred, si no plovia, jo sempre aprofitava l’estona de l’entrepà del matí per sortir de l’oficina i estirar les cames. Travessava el carrer i m’endinsava en el parc, mentre menjava el sandvitx que m’havia preparat a casa. L’embarcador del llac i el seu bar queden a prop i jo m’hi acostava a fer un cafè assegut al sol abans de tornar a la feina.

Allà, una dona solia atreure els ànecs tot llançant-los pa i hi havia un corredor que es maltractava fins a extenuar-se competint contra rivals invisibles. Tret d’aquells habituals i dels dos cambrers que atenien la cafeteria, normalment el parc estava tranquil i solitari a aquella hora primerenca. Era massa d’hora pels turistes, que no arribaven fins a migdia, com ventrades d’oques amb les càmeres al coll darrere d’un guia amb paraigua. El Gran Parc, el llac natural i el centre històric, són els atractius de la nostra ciutat.

La terrassa de l’embarcador estava més plena que de costum, aquell dia. A l’hivern, els cambrers no disposaven més d’una dotzena de taules i eren suficients. Aquí, els dies d’hivern solen ser rigorosos i no conviden gens a seure a l’aire lliure. Aquell matí, però, sens dubte degut al bon temps que gaudíem, totes les taules estaven ocupades. Resignat a no seure, ja em disposava a fer el cafè a la barra, quan em vaig adonar que em feien senyals des d’una de les taules més properes a l’aigua. Era un home a qui només coneixia de vista. No sabia qui era ni a què es dedicava, però ens creuàvem sovint pels passadissos del Gratacel, l’edifici de 20 plantes on jo treballava, el més alt de la ciutat.

M’hi vaig acostar, convençut que era allò que em demanava. “Segui amb mi, si us plau! ―digué amistosament—. Serà un plaer compartir taula amb vostè!” El somriure li conferia una expressió serena i afable que m’inspirà confiança. Hi ha persones quina fesomia em convida a classificar-les entre les que em cauran bé si mai arribo a conèixer-les més a fons, i ell n’era una. Quant a l’edat, vaig pronosticar que devia faltar poc perquè jo doblés la seva.

Vaig seure. La conversa va durar el que costa prendre el cafè de l’esmorzar d’un dia feiner, però aquest breu espai de temps va ser prou per posar-nos al corrent de les nostres respectives ocupacions. En Martí posseïa una llicència de detectiu privat i exercia com a tal. Llogava un petit despatx en una de les plantes inferiors del Gratacel i allà rebia les visites dels clients, concertades per telèfon prèviament. Treballava tot sol i investigava infidelitats, entre les quals les de parella, que són les més freqüents. “Però no són les úniques ―afegí―. També hi ha molt empleat deslleial, no es pensi! Sobretot executius d’un cert nivell; com més amunt, més corromputs! Per això també treballo per bufets d’advocats a qui es confien empreses que tenen problemes d’aquesta mena.”

Deia que, per deformació professional, sempre estava alerta i es fixava molt en tot el que passava al seu voltant. Creuava el parc tot sovint per anar a fer les seves indagacions i m’havia vist molts cops assegut allà on érem ara rematant l’esmorzar. “La teva manera d’actuar ―comentà― és tan rutinària que serviria d’exemple del que no s’ha de fer si volem esquitllar-nos de la vigilància d’algú.” M’havia tutejat i el fet no només no em va passar desapercebut sinó que em va afalagar que em considerés de la seva confiança. Jo no he tingut mai gaires amics.

Li vaig explicar que jo feia de comptable en una asseguradora, però ja ho sabia. “Asseguradora El Crisantem, setena planta del Gratacel!”, digué divertit. Jo vaig fer cara de babau per la sorpresa i ell, fent comèdia, afegí histriònicament: “No oblidis que soc investigador privat!”. I deixà anar una entusiàstica riallada.

Vaig haver de marxar. El meu temps lliure s’acabava i havia de tornar a la feina. El Crisantem era aleshores una asseguradora d’àmbit regional, una companyia no massa gran, però prou important. Efectivament, la seu central ocupava la setena planta del Gratacel i el meu lloc de treball era al centre comptable, una gran sala dividida en multitud de caus com el que jo ocupava, un veritable formiguer d’individus animats per una febril activitat. Després de la conversa que havia tingut amb en Martí, aquell entorn se’m feia ensopit i recordo l’enveja que vaig sentir. Em va semblar que devia ser emocionant tafanejar en la vida dels altres intentant que no se n’adonessin.

Tanmateix, fent cara a la meva trista realitat, vaig seure a quadrar la facturació del gener. La conversa, però, havia agitat la meva imaginació de tal manera que ni la rutina de la feina i ni la solitud del meu refugi van ser capaces d’asserenar-la. Que en Martí sabés que jo treballava a El Crisantem no tenia res d’estrany, sent detectiu privat com era. Segurament estava al cas dels moviments de molts dels qui entraven i sortien diàriament del Gratacel, però això no em consolava i vaig acabar la jornada amb un regust amarg i amb certa inquietud perquè sospitava que en Martí podia haver accedit subreptíciament a la meva intimitat.

Fou ell qui vingué a seure a la meva taula. Era l’hora de l’entrepà i jo estava a la cafeteria de l’embarcador, com cada dia. Havia passat una setmana llarga i jo ja havia oblidat les meves cabòries. Em vaig alegrar de veure’l. La trobada va ser encara més breu que l’anterior. Ell anava apressat per la feina, però així i tot s’hi havia acostat per saludar-me i em proposà de dinar junts. “La meva dona també treballa ―va dir― i només coincidim a migdia els caps de setmana per culpa dels horaris. Ja deus haver descomptat que sempre dino fora de casa per la feina, no? L’Astrid té un horari fix i sort en tenim, d’això. Ella recull a l’Abril, la nostra filla, a mitja tarda.” Jo vivia sol i res ni ningú em condicionaven, així que hi vaig accedir.

Dinant parlàrem de tot una mica. D’això i d’allò, del que és humà i del que és diví, de moltes coses per sobre i de cap en profunditat. Si he de ser del tot sincer, no era que jo no tingués gaires coneixences, era que no en tenia cap amb qui pogués mantenir una conversa interessant. I probablement fou per això, i perquè el dinar i la xerrada resultaren una experiència agradable, que vaig començar a considerar en Martí com el meu amic.

Crec que puc dir sense por d’equivocar-me que ell també aprecià la meva companyia i la meva conversa, perquè les trobades es repetiren, encara que d’una manera no gens sistemàtica. Malgrat l’èxit d’aquella primera vegada, tot i no haver-ho convingut mai, sota cap circumstància ens buscàrem l’un a l’altre de manera expressa, i no obstant això, mai tampoc no deixàrem passar les ocasions que ens oferien les trobades casuals per quedar i dinar plegats. I, vistos els fets amb la perspectiva que el temps ens atorga quan passa, fàcilment hom podria creure que l’atzar posà el seu seny al servei de l’equilibri, i aconseguí que ens trobéssim amb la mesurada i raonable freqüència que permeté que la nostra amistat creixés pausadament.

Vaig arribar a sentir per en Martí un afecte desinteressat que nasqué llavors i anà creixent i s’enfortí al llarg dels dos anys llargs que durà la nostra relació. Com queda entès, mai fórem uns amics gaire ortodoxos. No sortíem de copes, ni a fer altres coses que fan amics més convencionals. Mai vaig estar a casa seva i ni tan sols vaig saber mai del cert on vivia amb la seva família. Mai hauria conegut la seva dona i la seva filla si la casualitat no hagués volgut que ens trobéssim un diumenge a migdia davant la catedral. Ells sortien mudats d’un casament familiar i jo venia del mercat d’antiguitats, on m’agrada regirar en les parades de llibres, per si en trobo algun d’interessant.

En Martí i jo sempre ens vam veure amb una taula entremig, dinant o prenent cafè. Parlàvem d’allò que ens agrada i de les coses que ens preocupen. Els nostres interessos i neguits no sempre coincidien i sovint defensàvem postures diferents, però en general la diferència raïa més en la intensitat amb què abordàvem les qüestions, que en discrepàncies reals de punt de vista. Les diferències eren als matisos. Cap dels dos és religiós, políticament ens considerem d’esquerres i tots dos compartim afició pel futbol i devoció pel mateix equip. Podria semblar que els nostres debats no haguessin de ser-ho, i no obstant això, les nostres batalles dialèctiques sempre resultaren enriquidores, encara que haguéssim posat damunt la taula una qüestió banal. També podien arribar a ser aferrissades, perquè tots dos som vehements defensant les nostres conviccions, encara que en Martí és molt més radical que jo. Al principi, jo ho atribuïa a l’edat perquè quan era jove també era molt més inflexible que no ho soc ara. Però hi ha un punt de tossuderia en el caràcter d’en Martí que em fa pensar que potser no canviarà mai.

De fet, a més, en Martí pot ser molt obsessiu. És aficionat a temes misteriosos. Ovnis, fenòmens paranormals… qualsevol cosa que no tingui una explicació clara o prou demostrada pot cridar la seva atenció i excitar-li la imaginació. Empès per la seva tafaneria innata, intentava sempre estar al corrent de qualsevol novetat en aquest camp. I va ser justament aquesta inquietud que el va dur a entrar en contacte amb la teoria que sosté, entre altres coses, que la mort no existeix tal com la concebem, que es tracta només d’una il·lusió. En Martí defensava apassionadament els arguments que justifiquen aquesta afirmació. “Aquesta teoria ha aparegut com una evolució inevitable i necessària de la física quàntica, disciplina que, gràcies als seus avenços, avui ja pot demostrar empíricament aspectes espirituals que els científics han considerat creences sense fonament fins fa ben poc.” Podia parlar d’això sense descans. De fet, aquesta teoria passà a ser un tema recurrent de les nostres converses, el més polèmic de tots, perquè jo sempre he sigut molt escèptic en aquestes qüestions, molt racional, i em resistia a donar-li la raó. Però ell mai afluixà la corda i, com més reticent em mostrava jo, més redoblava els seus esforços per convèncer-me de la correcció dels seus raonaments i de la irrefutabilitat dels arguments que la ciència actual posa al nostre abast.

El Crisantem havia patit alguns revessos econòmics importants els anys precedents i tot i que, després de l’última ensopegada, tothom estava d’acord que la continuïtat estava molt compromesa, els màxims responsables encara no van fer res. Fruit d’això, la situació arribà a un punt que tots els analistes sense excepció conclogueren que l’empresa estava abocada al desastre si no s’adoptaven d’urgència una sèrie de mesures contundents. I fou aleshores que els directius decidiren que calia deixar anar llast per salvar el vaixell: “La direcció d’Asseguradora El Crisantem es veu forçada a prendre la dolorosa decisió de redactar amb els sindicats un Expedient de Regulació d’Ocupació que afectarà el 50% de la plantilla.” Així ho comunicaren a la premsa i amb aquestes mateixes paraules ens ho digueren als empleats més antics de la central. I fou així que, al cap de poques setmanes em trobava al carrer, com els altres afectats, indemnitzat i a l’atur. Amb 57 anys i alguns estalvis, la meva vida canvià.

Han passat gairebé tres anys des de llavors i no he tornat a veure en Martí. Les trobades casuals ja no es produeixen i, sense elles, no podem citar-nos per dinar junts. Per una mena d’acord tàcit, mai cap dels dos va disposar del telèfon de l’altre. Ni tan sols ens el facilitàrem quan ja era un fet que m’anaven a despatxar i el nostre distanciament es feia inevitable. La nostra relació depengué sempre de l’atzar, que mai ens decebé com a tercer element de la nostra societat i fou fonamental en aquesta mena de joc que tots dos acceptàrem jugar sense lligams ni regles escrites. Al llarg del temps que ha passat hi he pensat moltes vegades. Trobo tant a faltar les nostres converses que sovint he estat a punt d’anar al Gratacel per fer-me trobadís i provocar-ne una de nova. Desitjo parlar amb ell com fèiem aleshores, i preguntar-li com li va la vida, i per l’Astrid i l’Abril. Però, al final, mai no ho he fet, perquè penso que seria trair l’essència de la nostra singular relació.

Avui, però, he tingut notícies. Si puc evitar-ho, ara mai no vaig al centre de la ciutat durant la setmana, fujo de les aglomeracions i de l’enrenou del trànsit. M’estimo més d’anar-hi els diumenges, quan tot està més tranquil. M’agrada el Gran Parc i hi vaig de tant en tant i passejo al costat del llac i m’assec després en un banc, en algun racó tranquil, a llegir una estona fins a l’hora de dinar. Avui és diumenge i això és el que he fet. I ja era a la parada de l’autobús per a tornar a casa, quan en Lluc m’ha vist i ha vingut a saludar-me. En Lluc és porter del Gratacel i tenia moltes coses a explicar-me. És bon xicot, però tafaner i xerraire, i el lloc de treball li va que ni fet a mida. Darrere el taulell del vestíbul se n’assabenta de tot el que passa i m’ha volgut posar al corrent d’allò que ell pensa que pot interessar-me, que en realitat és ben poca cosa. Només al final me n’ha parlat d’en Martí. És mort des de pocs mesos després que jo plegués.

“Fou víctima d’un malaurat accident fent la seva feina ―m’ha dit en Lluc―. Havia anat a fer indagacions a les Muntanyes Nevades, on un sospitós tenia el seu xalet d’anar a esquiar. De tornada, en un revolt molt tancat, el seu vehicle se sortí de la carretera i caigué pel precipici. Van trobar el Martí dos-cents metres més avall, atrapat dins el cotxe destrossat. El que sé ho sé per l’Astrid, que va venir al Gratacel a buidar el despatx del seu home i a tornar les claus, i m’explicà alguns detalls que els Mossos d’Esquadra li havien donat de l’accident. Cap certesa, només suposicions, hipòtesis no confirmades. Pensen que devia perdre els frens, però ella diu que és estrany, que el cotxe era nou. L’Abril estava bé. Amb 3 anyets que tenia aleshores, què vols? Era massa petita encara per adonar-se del que significa perdre el pare i, tanmateix, l’Astrid m’explicà que deia que el papà l’anava a veure cada nit. Un drama, noi!”

Quan en Lluc m’ha deixat, estava trasbalsat. He tornat al parc i he caminat sense rumb. De sobte m’he vist a l’embarcador. A la terrassa, hi havia un lloc a l’ombra del desmai i m’he assegut. He demanat una infusió. No em podia treure del cap en Martí. Encara estava emocionat per la notícia, molt impressionat. Tot i ser a l’ombra, tenia calor i m’he tret la jaqueta. El cambrer ha deixat la comanda i s’ha allunyat. Aleshores, algú a qui no havia vist, m’ha agafat el braç des de darrere. M’he girat per veure qui era, però no he vist ningú i m’he esgarrifat. Jo notava clarament la pressió d’uns dits i veia les marques blanquinoses que em deixaven a la pell, però allà no hi havia ningú. Tot s’ha precipitat. He volgut aixecar-me i no he pogut. També he volgut cridar, però ha estat en va. “No temis Ernest, soc jo!”, ha dit una veu coneguda. I, amb parsimònia i una indissimulada satisfacció, en Martí ha afegit:

― Ho veus? Jo tenia raó, la mort és només una il·lusió!

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s