Festa de la caldera

Estic content. He avançat prou en la lectura de “L’home que mirava passar els trens” i, modificant la meva impressió inicial, he de dir que m’està agradant la manera d’escriure de Simenon. Construeix frases entenedores, en el sentit que no són enrevessades, d’aquelles que acullen tantes subordinades que cal llegir-les dos cops per entendre-les.

Contràriament al que em passa en altres casos, la lectura em resulta fluida. El ritme dels esdeveniments és més aviat calmós, i això sobta en tractar-se d’una novel·la policíaca. En realitat, si l’argument no fa un tomb imprevist, la novel·la em sembla més un retrat psicològic del protagonista, una persona de vida metòdica i anodina que es veu alterada per un fet inesperat. Arran d’aquest fet decideix deixar enrere la vida que porta, i inicia un pelegrinatge quin objectiu inicial és satisfer un desig llargament reprimit. Però les coses se li compliquen justament quan està a punt d’aconseguir el que volia.

Crec que acabaré de llegir-la abans de la trobada del club.

Contra el que és el nostre costum, avui hem fet un esmorzar de forquilla. A Montmaneu, poblet que es troba al límit amb la Segarra a 20 o 25 minuts en cotxe de la ciutat, avui feien la Festa de la Caldera, que té com a finalitat elaborar una escudella amb foc de llenya en mig del carrer Major. En acabat es reparteix gratuïtament entre els assistents que en vulguin i portin recipients adients.

La trobada també oferia un esmorzar per 5 euros que incloïa pa amb tomàquet, ou ferrat, cansalada i botifarra blanca i negra. I mercat i animació de carrer. Una banda de música escocesa tocava amb bon humor i feia riure, i els castellers, malgrat el fred, aixecaven animosos les seves construccions. Avui també feia vent, amb la qual cosa la sensació de fred era intensa, i Montmaneu semblava un poble obert als quatre vents a 700 metres d’altura. Abans de marxar ens hem topat amb en Quim Masferrer, Calderer d’honor d’enguany, i les dones s’han fet una foto amb ell.

No teníem intenció de fer-ho, però hem parat a Prats de Rei, a la botiga de roba que hi ha als afores. Per no tornar a casa pel mateix camí d’anada, ens hem dirigit cap a Calaf, sense intenció d’entrar-hi, per venir per Copons. “¿No volies comprar-te uns pantalons? ―ha dit l’Anna―. Doncs ja que hi som i és obert, entrem a mirar!”. I així ho hem fet. I me n’he comprat tres, i tot i l’èxit l’experiència ha resultat depriment: la talla 46 ja no m’entra i he hagut de quedar-me la següent!

 

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.