Simenon

Porto llegits dos capítols ―i no són capítols curts― i han passat poques coses. És d’hora, encara, per pronunciar-se, però ja em sembla que, més enllà de l’interès que tindran la història i l’argument, l’estil d’escriptura no és el que més m’agrada. És cert que cada cop sóc més partidari dels relats curts i això pot influir en el meu judici.

Jo penso que una història no requereix gaires frases per a ser explicada en essència. També entenc que la literatura no consisteix a escriure telegrames i, tanmateix, comprovo que hi ha piulades de Twitter que contenen històries molt ben explicades amb només 280 caràcters. Això ara, perquè fins no fa tant eren només 140, espais inclosos. De fet aquesta manera de redactar ja s’ha convertit en una especialitat i, inclús, es convoquen concursos de narració brevíssima.

Tal com jo ho veig, un relat de l’estil que sigui, és bo si és capaç de mantenir l’interès durant el temps necessari per a explicar el que vol transmetre. Una narració no és més bona per incloure molts detalls o descripcions molt minucioses. És més llarga, això sí, però particularitats i minúcies només són necessàries en la mesura que aporten informació al lector. Cal no oblidar que el destinatari és intel·ligent i, en conseqüència, capaç d’imaginar l’escenari de l’acció i altres detalls que el narrador no expliqui perquè consideri que no tenen importància per l’essència dels fets que narra.

Que les cortines de la biblioteca de la mansió siguin d’un vellut color bordeus només és important si estan esquitxades de sang i el marquès és assegut a la butaca del costat del finestral i està sent interrogat per la policia com a principal sospitós de la mort de la seva dona, que ha aparegut assassinada a l’entrada de la finca. La sang de la víctima no seria evident a l’observació de l’inspector encarregat de l’interrogatori i, fins i tot, es podria pensar que ha passat desapercebuda al mateix assassí. Si no és així, o per un motiu semblant, les cortines poden ser del color que més plagui a la imaginació del lector, a quina consideració hauria de deixar-se aquest detall.

A la fi, el que vull dir és que massa descripció i massa detall se’m fan carregosos i que m’estimo més una narració més austera. Però, si mai aquestes reflexions caiguessin en mans estranyes, no voldria que la meva opinió s’entengués com una crítica a ningú. Cadascú és deutor del seu estil i del seu temps, i en aquest cas cal considerar que Georges Simenon és nascut a principis del segle XX, època que ja té poc a veure en tots els sentits amb la que encara vivim nosaltres. “L’home que mirava passar els trens” va ser publicada el 1938 i és una de les novel·les de l’escriptor belga en què el protagonista no és el mític inspector Maigret. I no obstant és una novel·la policíaca, i l’estic llegint perquè acabo d’apuntar-me a un club de lectura especialitzat en novel·la negra, gènere que tant m’agrada.

De fet, jo anava a apuntar-me a la llista d’espera que és habitual en els clubs de lectura de la ciutat no nomenada, però, sorprenentment, hi havia places lliures. I la primera trobada és sobre aquesta novel·la i és dimarts que ve! Així que he de continuar llegint a preu fet, però estic content de la meva sort!

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.