Onomàstica

Fugia d’interlocutòries despietades i exabruptes fanàtics ―ja n’estic fart―, i vaig decidir posar-me a resguard, aïllar-me una mica i fer introspecció. Era la meva onomàstica i no havia de ser en va. Aquest dia ―i el del meu aniversari també― sempre ho faig: per un cop, canvio les prioritats i em poso jo en primer lloc. El dia del meu sant em dedico una atenció preferent, i procuro fer coses que em vingui de gust fer, sense que per això hagin de ser extraordinàries.

Sempre he celebrat el meu sant aquest dia. De sants del meu nom n’hi ha d’altres, i vénen després del 15 de febrer, de manera que reuneixen el requisit que la gent deia que havia de complir un sant per a ser el teu. Però els pares a casa sempre van considerar que el meu era el del 7 de febrer: Sant Ricard rei d’Anglaterra, Ricard cor de lleó.

Jo tinc la sensació que era més cosa de la mare, això d’entestar-se a triar un dia anterior a l’aniversari. El pare no hi creia i la mare no és que hi cregués, però era més de missa sense ser-ne religiosa, per dir-ho d’alguna manera. Més aviat al contrari, perquè s’havia educat amb monges i quan va sortir de l’internat sentia per elles una antipatia tan lleial i duradora que la va acompanyar fins a la mort. Potser és per això que el seu record ahir va ser més present que de normal, perquè jo ahir recordava aquestes coses. I ha estat recordant-les que m’he adonat que jo porto celebrada una onomàstica menys que la resta. Vés, quines coses!

La neu continua envoltant-nos i a la ciutat no nomenada continuem sense veure-la. Avui fins i tot ha nevat arran de costa i nosaltres ho hem vist per la televisió. Fred en fa, això sí, com a tot arreu. Conseqüència de les nevades mai vistes, suposo.

A la tarda vam anar al cinema. Dimecres és el dia de l’espectador i si la pel·lícula ens interessa, nosaltres hi anem. Perquè les sales posen les entrades més barates i perquè disposem d’una més àmplia llibertat de moviments, ja que els nens van a sopar i a dormir a casa del seu pare. Ahir projectaven “La libreria”, llorejada amb Goyas i altres premis. Sort que vaig agafar les entrades per Internet! Per estar centrats, com ens agrada, només quedaven lliures els seients de les 3 primeres files. Quina expectació! Jo mai havia vist la sala de l’Ateneu tan plena, sense ni una butaca disponible!

Però, a parer meu, no hi ha per tant. És una història bonica, intimista, que no justifica els 115 minuts que gasta Isabel Coixet per a contar-nos la pel·lícula. Jo trobo que es pot encabir en un metratge més convencional sense que perdi sentit. Penso que els actors ho fan bé, però considero que als personatges els manca vitalitat. Deu ser que la novel·la original els descriu així i la directora ha volgut ser-ne fidel. La protagonista, sobre qui gira tot l’argument, és un peixet sense sang, tot i el coratge del qual fa gal·la, a ulls d’altres personatges. Malgrat la persecució a què es veu sotmesa, de tan bona com és en cap moment treu caràcter ni s’enfada, com seria normal. Només crida indignada un cop, cap al final, quan replica a un dels seus instigadors: “No torni a dir el seu nom (d’un amic) i oblidi’s del meu!”

Però jo no hi entenc de cinema. De fet, no hi entenc de res i em limito a dir el que penso.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s