Li donaré un consell

Tenim el pis envaït per dos operaris que es barallen amb sengles finestres d’alumini, per arrencar-les i substituir-les per unes de noves, més bones i aïllants i amb un sistema d’obertura que ens ha de ser més còmode i ha de resultar més segur. Viure en una planta baixa té l’inconvenient que les finestres de les habitacions que donen al carrer són una temptació per a mans lleugeres. Tot i això mai no ens havíem trobat, fins fa uns mesos, que ningú aprofités per robar-nos els escassos minuts que les deixem obertes per ventilar, tot i que ho fem amb les persianes baixes, i per això vam decidir canviar-les.

El menjador, on sóc, sembla ara mateix l’escenari d’una batalla, tot ple de coses que li són alienes i del desordre que això comporta. I tanmateix he aconseguit construir-me una trinxera darrere els penjadors de la roba de la Paula que m’aïlla una mica dels altres, un racó tranquil des del qual escriure.

Ahir vaig anar a veure “El instante más oscuro”, que és un drama ambientat en el 1940, en plena II Guerra Mundial, quan l’exèrcit alemany avançava imparable cap a l’Atlàntic, envaint i sotmetent Bèlgica, Holanda i França i arraconant la totalitat de l’exèrcit anglès arran de la costa. Una situació desesperada que provoca la pèrdua de confiança del Parlament britànic en lord Chamberlain, el primer ministre, que presenta la dimissió al Rei ―Jordi VI― i li suggereix Churchill com a successor. Churchill resisteix les fortes pressions que rep per pactar la pau amb Hitler i, tot i que inicialment no compta amb les simpaties de ningú, de mica en mica, a còpia de convenciment i constància, aconsegueix imposar el seu criteri que cal lluitar fins a la victòria per aconseguir alliberar Europa.

Una nit, a hores intempestives, el Rei es presenta a la residència del primer ministre per a dir-li que compta amb el seu suport. També li diu: “Vostè em va donar un consell un dia. Ara jo li’n donaré un altre que espero que li sigui útil. Parli amb la gent del carrer, escolti-la i deixi’s portar pel seu instint!”. L’endemà, anant cap al gabinet de guerra, Churchill abandona el cotxe oficial que l’hi porta i baixa al metro i parla amb els londinencs mentre fa la resta del camí. Un cop al Palau de Westminster, reuneix als seus correligionaris, i se’ls posa a la butxaca amb un discurs que improvisa amb el que li ha dit la gent. Després es dirigeix al ple del parlament i els comuns l’aclamen. La decisió no és lluitar per Anglaterra, que també. La raó última de continuar guerrejant és no rendir-se a la tirania, lluitar fins a la victòria de la democràcia, no sotmetre’s mai al dictador!

Paral·lelismes inevitables!

Una gran interpretació de Gary Oldman per una gran pel·lícula carregada de diàlegs i discursos. De paraules i silencis, igualment eloqüents. Una història que no és de guerra. Una pel·lícula que és històrica i, al mateix temps, de plena actualitat. La democràcia està en perill a molts llocs.

A Espanya també.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.