Elliot

He recuperat el meu pèndol. Es diu Elliot perquè així el vaig batejar quan el vaig comprar després de fer un taller d’iniciació a la radioestèsia. Ens el va impartir ―l’Anna també hi assistia― una supervivent polonesa dels camps d’extermini nazis anomenada Mika Widmanska― i ja fa anys, però no sabria precisar quants. Em passa sovint, que no són capaç d’ubicar els fets que he viscut en el moment que es van produir, tot i que en aquest cas el fet d’estar vivint i compartint experiències amb l’Anna em dóna una pista: no pot fer més de 13 anys.

La Mika és una gran experta en l’ús del pèndol. Si no ho hagués vist amb els meus ulls, jo mai hauria cregut que un pèndol podia moure’s d’aquella manera. I a aquella velocitat! Va ser ella qui em va dir que el pèndol que em convenia era un pèndol espiral, que diuen que és quirúrgic perquè cus els estrips i les ferides dels cossos subtils que envolten el nostre cos físic. “Amb la potència que tu tens, aquest és el teu!”, va dir.

Mai no he sabut per què va dir aquestes paraules, què va veure o va notar en mi per a dir-les, però el cert és que els pèndols es mouen molt quan els poso a les meves mans, qualsevol pèndol, qualsevol pes penjant de l’extrem d’un cordill. I jo no sé si això vol dir que tinc una sensibilitat especial, encara que intueixo que sí. Més enllà de la temporada posterior al curs, quan anava a tot arreu i sempre amb l’Elliot, poques vegades el feia servir amb finalitats concretes, de manera que de mica en mica vaig anar deixant de practicar i l’Elliot va romandre oblidat en un calaix.

I tot això malgrat un parell d’experiències engrescadores amb persones que tenien pedres ―a la vesícula i al ronyó― diagnosticades pels seus metges que, segons proves d’imatge posteriors, havien desaparegut després d’haver-los aplicat tractament amb el pèndol. Suposo que la meva part mental i racional s’acaba imposant sempre.

Però fa uns dies hem tingut una “lluna de sang blava”, i van pujar a la Tossa amb una colla per a fer-li els honors. Uns tocaven timbals, altres sacsejaven maraques. Hi havia qui ballava i també qui simplement meditava amb els ulls clucs. Jo havia dut el meu pèndol i el vaig fer anar mentre els altres feien la seva.  A tots ens banyava la màgica llum d’una lluna plena espectacular. Una bonica manera de retrobar-me espiritualment amb l’Elliot.

La massatgista a qui he encomanat de desfer els molts nusos de la meva musculatura, hi era. I l’últim dia que ens hem vist vam parlar del ritual màgic i del pèndol, mentre ella em masegava l’esquena. Ella m’ha fet recuperar les ganes de practicar amb l’Elliot i de fer que de nou formi part de la meva vida. Si, possiblement ha ajudat altres, per què no hauria d’ajudar-me també a mi?

De moment ja el tinc en remull amb aigua ozonitzada dins d’un bol tibetà, per netejar-lo i purificar-lo. Perquè també tinc un bol tibetà, però d’ell me n’ocuparé un altre dia.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.