Deu ser que estic tou i molt sensible amb tot això del procés i m’emociono fàcilment, però ahir, veient “Los archivos del Pentágono” al cinema, amb prou feines vaig contenir les llàgrimes en diversos moments pels paral·lelismes que hi ha. I és que la pel·lícula parla de democràcia i de llibertat d’expressió i ens mostra a la premsa com a quart poder, capaç de posar límits a un Nixon amb temptacions totalitàries.

Les dues hores de projecció narren les vicissituds dels periodistes del Washington Post i de la seva propietària i editora, i la manera com la seva integritat i el seu coratge superen la por a les represàlies i guanyen l’atzucac al govern. Els fets són reals: el Tribunal Suprem els va autoritzar a treure a la llum secrets d’estat sobre la Guerra de Vietnam que demostraven com les successives administracions havien enganyat al país fent-lo creure en la necessitat de mantenir viva una guerra que sabien de molt temps que mai no guanyarien. Era el principi de la fi del president: la pel·lícula acaba just quan comença el Watergate que posaria fi a la seva presidència.

Les diferències entre aquella situació i la de Catalunya/Espanya avui són òbvies: aquí, ni el poder judicial ni la premsa són independents de l’executiu.

Bona direcció de Spielberg i notables interpretacions de Streep i Hanks.