Començar de nou

Un s’adona que es fa gran quan li cedeixen el seien en el transport públic, per exemple.

Això em va passar a mi ahir a Barcelona, quan tornava de la concentració convocada per l’Assemblea Nacional Catalana amb motiu de la sessió de constitució del Parlament. En el metro, anant cap a l’origen de la Igualadina, per dos cops en el breu interval de 5 estacions, dues persones que no eren joves em cedien a mi la preferència de seure abans de fer-ho elles.

En la primera ocasió, es tractava d’una dona que en aparença era molt més jove que jo. Vaig pensar que actuava per cortesia i vaig agrair la seva amabilitat mentre declinava l’oferiment. Però, tot i això, el seu gest em va fer prendre consciència del fet que sóc més gran que molta de la gent que m’envolta. En aquell vagó o allà on sigui que jo sigui.

En el segons cas, però, es tractava d’un home que podia tenir la meva edat o poc menys. També en aquest cas vaig cedir-li el seient: “Baixaré de seguida. Gràcies!” Però, tan bon punt el comboi entrava al túnel, vaig mirar de trobar el meu reflex en el vidre de la finestra que tenia al davant, per si feia mala cara. Però no, el meu aspecte no era pitjor que el que faig normalment i vaig creure que el senyor era tan gran com jo però que no li ho semblava.

I aleshores vaig pensar un moment en la vellesa, en la meva vellesa. I vaig concloure que ja m’estava bé fer-me gran i també que no ho portava pas gens malament, que estava acceptant fer-me vell amb prou naturalitat i amb ganes de fer coses. I, així, feliç com estava fins aquell moment, vaig posar punt final al tema.

Tornava a casa feliç perquè havia passat un dia bonic al meu aire. Va fer un sol tan esplèndid que em vaig treure la jaqueta que duia, que ja era lleugera en previsió que a la capital de la República el temps sempre és més benvolent que a la ciutat no nomenada. Feia vent, això sí. Però no era un vent furiós com el que hem tingut dies enrere, sinó més aviat un vent estètic, un vent que amb força mesurada inflava les banderes i les feia onejar ben esteses, obertes al món, en una estampa de gran bellesa.

L’acte en si no va ser tan multitudinari com d’altres als quals he assistit en els últims mesos. Què vols? Una sessió de constitució del Parlament és difícil de pair, fins i tot pels més entusiastes. A més a més, un dimecres feiner a aquelles hores, al Passeig de Lluís Companys només hi pot anar qui no té feina o treballa de tarda o de nit i, en qualsevol dels casos, hi té molta fe. Per això predominava la gent gran, com jo, tot i que també hi havia gent d’altres edats. Els mitjans parlen de 500 persones seguint l’acte a través de la pantalla gegant instal·lada d’esquena a l’entrada al Parc de la Ciutadella, però jo crec que n’érem més, tot i que escampades per tot l’entorn, no congregades estrictament allà al davant.

Passeig Companys

Llevat del discurs inicial d’en Maragall ―que va fer trempar a tots els presents―, i del morbo controlat de saber si s’imposaria el candidat independentista com a President de la Mesa, la sessió d’ahir tenia el mateix atractiu que té qualsevol altra sessió constituent, però no en tenia més. Són monòtones, tedioses, lentes, amb tanta votació i tant recompte, i allà no hi ha qui aguanti pendent tota l’estona. Molts escoltàvem la ràdio amb els auriculars enganxats a les orelles. Jo, concretament, escoltava la Terribas i els seus convidats a Catalunya Ràdio. I així anàvem seguint les incidències tot caminant per aquí i per allà. I en el nostre anar i venir ens anàvem creuant amb d’altres que també anaven i venien i que, per tant, no eren pròpiament a la concentració, però havien respost a la convocatòria. I això es notava fàcilment perquè, malauradament, a Catalunya tenim presos polítics i la gent de consciència, en aquestes ocasions s’abriga amb gorres i bufandes grogues i duu enganxats llaços grocs i xapes que demanen la seva llibertat. I també hi havia qui portava a més l’estelada cobrint-li les espatlles.

Tot va acabar d’acord amb les previsions sobiranistes. Els diputats de Ciutadans no podien dissimular la seva contrarietat i amb la cara pagaven. I callaven mentre la resta de la càmera cantava Els Segadors després del discurs d’en Roger Torrent, nou President del Parlament. Però tot va acabar bé.

Pel que fa a mi, faig un balanç satisfactori i considero que el desplaçament va valdre la pena. Les coses havien anat tal com jo volia i havia estat tan a prop del Parlament com ens van permetre els Mossos d’Esquadra, que ahir eren l’única força desplegada. I la seva presència era discreta, a les portes d’accés al parc, per segellar-les, com quan les ordres les donava el Major Trapero, a qui no oblidem.

Llaços a la tancaTampoc no oblidem als Jordis, Cuixart i Sánchez, ni a l’Oriol Junqueras, ni al Quim Forn, en homenatge als quals tota la tanca que envolta la Ciutadella era coberta de llaços grocs. Una intervenció gairebé artística, poètica, a quina plasticitat s’hi sumava el suau vent que bufava, que feia voleiar els llaços, donant-los vida i ànsia de llibertat.

Bonic. Impactant.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s