“M’agrada”

L’altre dia se’m va acudir que els supermercats s’estan convertint en centre de trobada i que hi acabarem anant a fer vida social, també.

Aquesta idea em va venir al cap perquè, últimament, fent la compra em trobo coneguts que no veig a altres llocs, ni tan sols al carrer les escasses vegades que l’Anna i jo sortim a passejar pel centre de la nostra ciutat, que és l’únic lloc on hi ha una mica d’animació.

Amb això no vull dir que no sortim; parlo exclusivament de quan hi anem pel pur plaer de passar l’estona i no fer res més, i aquestes vegades són poques. Està clar que al centre ens hi acostem a fer alguna gestió o a comprar algunes coses. Els bancs i les botigues de roba, els bars i restaurants, bona part del comerç i els racons més bonics de la ciutat són al nucli antic, i és per això que resulta ser el lloc més animat de la ciutat, el que hi atrau més gent, però a Igualada es poden fer poques coses, hi ha poques alternatives i resulta avorrida. I suposo que és per això que no sortim gaire a passejar i que, quan sortim, no trobem gaire coneguts, perquè deuen ser a altres ciutats on es poden fer més coses que aquí, com fem nosaltres sempre que tenim ocasió.

Així que, de mica en mica, anar al supermercat es convertirà en el moment de fer vida social a Igualada. Almenys així és com jo ho percebo, ja que, com dic, últimament em trobo amb coneguts que no veig a altres llocs i, si hi penso i m’hi fixo com faig últimament, no dec ser l’únic, doncs sovintegen les rotllanes de gent coneguda entre ella que s’ha trobat allà i està petant la xerrada. Ahir em va tornar a passar. Em vaig trobar una coneguda a qui acompanyava el seu nou xicot. Diria que l’últim cop que ens havíem vist encara hi anava amb la seva parella anterior, i no ho dic per tafaneria, sinó per evidenciar que ja fa uns quants mesos d’allò. Vam xerrar una estona, més del que és habitual.

Observo també, últimament, que gent amb qui no tinc prou confiança, quan em troba al supermercat és com si volgués dedicar-me una part del seu temps. Unes vegades tinc la sensació que els cal confiar-me aspectes de la seva vida que em són absolutament desconeguts. No són secrets inconfessables, ni de bon tros; són coses banals, intranscendents per a mi, com ara que els cal canviar-se el cotxe i no saben quin comprar. Altres vegades penso que és com si volguessin quedar bé amb mi, compensar-me per alguna cosa mal feta abans o, simplement, ensabonar-me. Alguns saben que escric aquest diari i que, sovint, el comparteixo a Facebook. Uns em diuen que em llegeixen i que els agrada molt com ho faig. Altres que, gràcies a les meves aportacions, es mantenen al dia, informats del procés.

I jo no dic que no sigui veritat que em llegeixen, però se’m fa estrany que un seguidor habitual a qui tan útils li són els meus escrits i aquells a qui tant plauen, mai m’hagin posat un trist “m’agrada”.

 

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s