Filibusters

I ara què, em preguntava ahir, en saber que “el ple del Tribunal Constitucional ha avalat la reforma del Reglament del Parlament que establia un nou procediment legislatiu de lectura única i que permetia aprovar lleis per la via urgent”.

I ara, ¿què diran els qui els dies 6 i 7 de setembre abandonaven irats l’hemicicle del Parlament, qualificant el ple d’esperpent i cridant que era un cop d’estat i que s’havia segrestat la democràcia? Això, després d’haver portat a l’extrem el filibusterisme parlamentari, expressió que resumeix la utilització de tots els estratagemes que el reglament permet per dilatar o posposar un debat, que en aquell cas pretenia aprovar la Llei del Referèndum. Aquells grups parlamentaris no eren altres que els que han donat suport a l’aplicació del 155, és a dir, Ciutadans, Partit Popular i Partit Socialista de Catalunya.

¿Què faran ara? ¿Demanaran disculpes? Ho dubto, ho dubto molt. Només es disculpa qui reconeix que s’ha equivocat, i no és el cas. El triumvirat ―com anomena Cotarelo al bloc constitucionalista― sabia perfectament que el que es debatia era legal. Era i és una obvietat, com ja ha piulat Carme Forcadell ―Presidenta del Parlament― recordant que es tracta de la mateixa via urgent de la qual disposen el Congrés dels Diputats espanyol i els parlaments d’altres 14 comunitats autònomes. Lluny de demanar disculpes, els qui es mostraven tan indignats per la consumació d’actes tan antidemocràtics en el Parlament de Catalunya, continuen enfurismats i fent gal·la de dur la més pura sang democràtica a les venes i vantant-se de ser dipositaris de l’autèntic i legítim amor a Catalunya.

I continuen amb els seus discursos com si res no hagués passat. Uns, els més mesurats en les formes, desqualifiquen als seus oponents sobiranistes amb iròniques referències a pel·lícules que són de culte pels aficionats a la ciència-ficció. Els que insisteixen a dir que són el que no són perquè el que són està mal vist a Europa, asseguren que es moren només de pensar que podem tenir 4 anys més de procés (cap a la independència, suposo). I, per últim, hi ha qui parla des de les vísceres, i crida i treu espuma per la boca per humiliar a aquells que són a la presó i a l’exili per les seves idees, i promet venjar-se’n arrasant tot el que han fet quan governaven. Aquests últims són els mateixos que ―fent ostentació impúdica d’exquisidesa democràtica― ja han anunciat que obligaran a les altres dues formacions del bloc del 155 a tancar-se amb ells en una habitació i no permetran que surti ningú fins que no hagin arribat a un acord per a formar govern.

Jo diria que això demostra por a no guanyar. I deu ser per aquesta por que tenen que aquests demòcrates pretenen participar amb avantatge en les eleccions que han convocat il·legalment ells mateixos i volen mantenir l’excepcionalitat que suposaria una campanya amb candidats que no poden ser presents. No només això demostra que tenen por. Amb arguments tan pelegrins com que el color groc s’identifica amb una determinada opció política i incita a votar-la, aquests demòcrates han proposat que es prohibeixi la il·luminació en aquest color de les fonts de Barcelona i els llaços que recorden els presos polítics. Això, per si sol, ja és patètic. Però encara és més trist que la Junta Electoral ―que hauria de ser imparcial― hi hagi accedit servilment, com també ha prohibit les concentracions que feien uns quants avis a la plaça del Mercadal de Reus i les pancartes que demanen la seva llibertat a Barcelona i altres llocs. Ara, com deia un amic meu de Facebook, per a compensar, els sobiranistes haurien d’exigir l’erradicació de les gavines i l’extinció del blau del cel, doncs és evident que recorden el logotip d’un partit i poden convidar a votar-lo.

Però, malgrat tots aquests intents de treure avantatge, alguna cosa en contra seva es mou i el Tribunal Suprem ja controla totes les causes contra els consellers i els Jordis. Els ha citat a declarar demà, i hi cap la possibilitat que els deixin en llibertat, que seria sota fiança. I, davant aquesta sola possibilitat, aquest poble sediciós, aquesta gent repudiada per la resta de l’estat per voler la independència, aquest país a qui es retreu fins i tot que els seus fills portin estelades per lluir-les a les fotos quan assoleixen un cim, aquesta gent, dic, aquest poble, que és també molt digne i solidari, ja s’ha mobilitzat per a reunir els diners que facin falta per a posar en llibertat els seus 10 presos polítics.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s