La comunitat

Per a mi aquests són uns dies estranys. S’han ajuntat unes quantes coses a fer amb caràcter ineludible que han desplaçat els meus hàbits. Això em sumeix en una certa desorientació i aquest desconcert em fa pensar que em faig vell, cosa que és una obvietat. Si em faig gran, és normal que per sentir-me segur cada cop depengui més de les certeses que aporten les rutines. Si més no, així ho tinc entès. Però tampoc no sóc tan gran i la realitat és que sempre he sigut molt rutinari, jo.

Sobretot en els últims mesos, escriure s’ha convertit en una rutina i és per això que la trobo a faltar en dies com aquests últims, quan si he pogut posar-m’hi, no ha sigut amb el temps i la tranquil·litat amb què m’agrada fer-ho. No m’és fàcil escriure, em costa, però em resulta gratificant quan me’n surto. Unes vegades més, altres menys, però sempre m’és satisfactori comprovar que he sigut capaç de redactar unes quantes línies, si més no. En sentir aquesta íntima satisfacció, rau el sentit del meu diari. Disciplinar-me i ser capaç d’escriure una mica cada dia, per poc que sigui, com aconsellen escriptors que han arribat a ser reconeguts. La disciplina i l’esforç són els fonaments de l’èxit, entès aquí com a assoliment d’allò que un es proposa.

Torno a despertar-me a mitjanit i que em costa tornar a agafar el son. Avui, m’he llevat durant aquesta estona de vigília. Ha sigut aleshores que he vist que havia rebut un correu electrònic que confirmava les nostres reserves per anar a Brussel·les. També he llegit les entrades de Palinuro al seu blog i he revisat l’agenda de coses que he de fer els dies que vénen, entre les quals no són poques les derivades de la presidència de la comunitat de propietaris. Sort que ja s’acaba el mandat, perquè ara ja començo a estar cansat. Ha sigut un any ple d’incidències i projectes nous que ha calgut tirar endavant, però estic content perquè els veïns també ho estan. De fet ningú no ha demanat la independència i n’hi ha que m’han proposat mantenir-me en el càrrec a perpetuïtat.

Però jo, tot i que això m’afalaga, no vull perpetuar-me ni imposar a ningú la meva manera de pensar i de fer les coses. Millor que anem canviant i que cadascú s’exerciti com bonament pugui i déu li doni a entendre.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s