42 anys enrere

Vaig tard amb el meu diari. Aquests dies em costa mantenir-me al corrent. Ahir era 20 de novembre i feia anys de la mort de Franco. Amb motiu d’això, algú va escriure un article que evocava les reaccions que vam tenir fa 42 anys, quan la notícia es produïa. En llegir-lo vaig pensar que podia escriure sobre què vaig fer jo, però ahir no vaig trobar el moment de posar-m’hi.

El novembre de 1975 jo tenia 21 anys. Em faltava poc més d’un mes per acabar el servei militar i gaudia del meu últim permís, cosa que em permetia anar a la feina a jornada completa i cobrar el sou sencer. Matinava, doncs, i aquell dia ―com sempre des que Franco havia caigut malalt de mort―, vaig engegar la ràdio per saber si havia arribat el moment. I, sí, aquell 20 de novembre, havia arribat el moment i recordo que em vaig apressar a marxar cap a la feina no fos cas que truquessin de la caserna per a aquarterar-me i em trobessin a casa. Una alegria immensa m’envaïa, com a molts catalans i espanyols: havia mort el dictador.

Els discursos que ens feien els oficials de guàrdia els mesos precedents, demostraven que en el si de l’exèrcit hi havia incertesa i por. Era com si els militars haguessin de sentir-se orfes de guia i cap suprem per la desaparició d’aquell octogenari decrèpit, malgrat ser inevitable i haver estat anunciada d’antuvi.

En arribar al meu destí de Sant Andreu del Palomar després de jurar bandera, a mi em van fer caporal sense ni preguntar-me. En vaig fer moltes, de guàrdies, i vaig sentir molts discursos apocalíptics, de manera que sé de què parlo i no és estrany que en aquelles circumstàncies em temés que suspendrien els permisos. Però no van trucar, ni aleshores ni mai, i jo vaig poder acabar el meu permís sense problemes.

Ahir també es va saber que Barcelona no serà seu de l’Agència Europea del Medicament. Tothom s’ha estripat les vestidures i hi ha hagut foc creuat d’acusacions de culpabilitat. Jo tinc la sensació que tots anàvem de sobrats, que donàvem massa per fet que Barcelona era la candidata preferida o ideal sense tenir en compte l’entitat i les qualitats de la resta de contendents: Copenhaguen, Milà i Amsterdam. I a mi això no em sembla bé. Totes elles són rivals molt dignes i preparades i estic segur que els qui han decidit han valorat tots els elements a considerar, incloent-hi el delicat moment que s’està vivint a Catalunya, que probablement no ha ajudat. Però sentint a uns i altres, sembla com si les altres ciutats hi concorreguessin de farciment, i això no és just.

A veure si al final haurem de disculpar-nos amb elles per menystenir-les, com ha hagut de fer el President Montilla per haver dit que no és el mateix per Espanya que se separi Catalunya que Ceuta o Melilla.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s