Filar prim

― No esperis de mi més del que puc donar-te. Al cap i a la fi, ets humà i tens les teves limitacions, no ens enganyem, i jo en sóc una. A més, no desesperis, tu no ets un professional d’això d’escriure i no has de presentar al teu redactor en cap un article cada dia. No sempre tindràs un parell d’hores per dedicar-t’hi, de vegades no podràs seure a l’ordinador, a rumiar què escrius i a escriure el que rumies. Així que, fes-ho quan puguis i gaudeix-ne!

Així em parlava aquest matí el meu enteniment. Ell m’acompanya allà on vaig, tot i que no sempre es manifesta. No parla com tu o com jo, és una cosa estranya. És com si tingués algú dintre el cap que em diu coses que jo sento sense sentir-li la veu. Sovint no diu res i em penso que només parla quan vol que jo prengui consciència d’alguna cosa important.

Avui, devia estar juganer, perquè m’ha fet aquell discurs just quan ja pensava que no trobaria cap argument sobre el qual escriure. Com és natural, en un primer moment he pensat que se’n fotia de mi o que volia enfonsar-me en la misèria anímica i deprimir-me. Però no, no era això el que pretenia el meu enteniment.

Després de rumiar una mica, m’he adonat que sovint escric a partir d’una frase o d’una paraula que em vénen al cap sense explicació aparent. Deu ser ell ―l’enteniment―, que me les posa en safata, com un repte perquè jo engegui la maquinària pensant. I és curiós, perquè jo visualitzo aquest fenomen com si dugués enganxat al front un rètol de neó, com aquells que hi havia als carrers de Barcelona quan jo era petit. Em semblaven espectaculars i mirava embadalit com s’encenien i apagaven per cridar l’atenció dels vianants. I això és el que he cregut que feia avui, provocar-me perquè escrivís a partir d’una frase que, al llarg de tota la jornada, s’ha repetit en el meu cap com una salmòdia infinita. De manera que he tingut la sensació d’anar tot el dia amb la primera frase del seu discurs escrita al front, titil·lant tota l’estona: “No esperis de mi més del que puc donar-te”.

Canviant de tema, llegint la premsa, he recordat que a mi, des de ben petit, sempre m’han ensenyat que no s’ha de témer donar explicacions si no es té res a amagar. Les coses deuen haver canviat molt, perquè el Senat ha estalviat al ministre de l’interior espanyol haver de donar explicacions sobre el tracte vexatori sofert en el trasllat a la presó pels consellers detinguts.

O els senadors tenen la consciència tranquil·la perquè aproven l’actuació policial, o no tenen enteniment o, si el tenen, és mut. El ministre Zoido, per la seva banda, és tan conscienciós, que ha expedientat un mosso d’esquadra que va acompanyar Puigdemont a Brussel·les quan estava de vacances. Això és filar prim, sí senyor! Com el ministre d’hisenda, que ha reclamat a la fiscalia del Tribunal de Comptes que investigui els 200 alcaldes catalans que van anar a Brussel·les a veure Puigdemont, per esbrinar si han pagat el viatge amb diners públics.

No és que estiguin malalts, és que són uns cínics! Actuen així perquè l’anticatalanisme dóna vots. Ho diu Cotarelo avui mateix. Altres també ho han dit, i ho demostren les enquestes: ¡Quédate porque te quiero humillada a mis pies!

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s