Rates

Escric perquè m’agrada i perquè m’ajuda a mantenir-me intel·lectualment actiu, com també ho fa la lectura. Per escriure he d’estructurar les idees i ordenar-les de manera convenient perquè el discurs tingui sentit per a qui el llegeixi, però també per a mi mateix. Escric per a mi, sobretot, perquè m’ajuda, com acabo de dir, però també perquè vull que el que escric agradi a algú altre. O no, ja que si no agrada, també vol dir que algú ha llegit el que he escrit i no ha quedat indiferent.

Fa temps que escric pràcticament cada dia sobre el procés sobiranista de Catalunya. No puc fer-hi més, em té molt interessat. Escrivint expresso les meves opinions a través dels dits i del teclat de l’ordinador i, en fer-ho, dono sortida a les meves emocions. En cas de no fer-ho, és ben probable que les emocions m’haguessin depassat ja en algun moment, per no saber gestionar-les de manera adient. Així que, escriure una mica cada dia ha esdevingut per mi en un procés terapèutic al qual no penso renunciar mentre sigui capaç de trobar una estoneta i tingui esma per posar-m’hi. Sóc una mena d’aprenent, a la meva edat.

Amb la independència de Catalunya em passa com amb l’escriptura, també sóc una mena d’aprenent. Quan començava el moviment nacionalista fa 8 o 10 anys, jo me’l mirava des de la distància sense trobar-li massa el sentit. El respectava com a qualsevol altra legítima l’aspiració, però més aviat em semblava contradictori amb la tendència a la globalització que ens inundava en aquells moments. Però d’aleshores ençà he canviat de parer i ho he fet de mica en mica, fins a arribar als últims mesos quan les coses s’han precipitat tant com la meva convicció. Cada cop entenc la vida més al detall i no a l’engròs, no sé si m’explico.

Així que he acabat convençut que les grans estructures no ens convenen perquè no se les pot controlar, que és el que més agrada a les rates. I quan amb el temps ens adonem que una gran estructura ―organització, empresa o país― es podreix, les rates ja ho tenen tot sota control i han subornat a qui calia subornar, han destruït proves molestes i han negat les evidències. Quan ens adonem que una gran estructura es podreix, ja no som a temps de tapar totes les escletxes i les fuites continuen rajant sense control. Les beneficiàries de la sagnia són les mateixes rates responsables del desastre, les de sempre, les elits corruptes que governen i dominen com ningú aquests escenaris d’escàndol i confusió. Si arriben a trobar-se arraconades i ja no poden negar les evidències, addueixen que aquella rata ja no és de la seva família, que la van fer fora en un acte de responsabilitat democràtica, que elles ja han fet neteja a casa seva. “No com altres”, diuen. I es posen a les mans de la justícia, quines decisions diuen respectar, en un clar exercici de confusió etimològica. I es queden tan amples. Però el més trist del cas és que aquestes castes dominants poden perpetuar-se en el poder gràcies al suport que els donen les grans masses d’ignorants sense criteri que elles mateixes han forjat tot donant-les un rei i una bandera.

Per això he dit prou i ara sóc independentista. Perquè penso que un altre país és possible. Una república honesta, solidària, lliure. Un país ben gestionat, perquè al final, després de tanta globalització, penso que el futur estarà en les coses de dimensions assumibles, en els territoris que podem controlar sense que calguin exèrcits de controladors i de controladors de controladors. En fi, “en el pot petit, que és on hi ha la bona confitura”.

I ara, mira, estic molt il·lusionat amb anar a Brussel·les!

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s