Vencerem!

Quan un ha decidit anar a una manifestació i ja està acudint-hi, de seguida es fa una idea de quin serà l’èxit de la convocatòria. Ahir, abans de ficar-nos a l’estació de metro de Fabra i Puig, vam veure com un grup molt allargassat de més de dues-centes persones creuava la Meridiana ―el semàfor dels vianants estava en verd, naturalment― i es reagrupava a la vorera del costat muntanya. Eren manifestants disposats a anar caminant des d’allà amb les seves estelades i les seves pancartes, amb els seus càntics i les seves consignes, i amb la seva festa particular fins al lloc de concentració de la Gran Manifestació per la Llibertat dels Presos Polítics.

Bones vibracions, ja. Un cop dins de l’estació, vam haver de fer cua per superar els torns que validen els bitllets abans d’accedir a les andanes, considerablement plenes de gent, com el tren quan va venir i durant el trajecte fins a les estacions més properes al punt de reunió, a les quals va arribar a rebentar. Molts dels que viatjàvem en aquell comboi, pensàvem que havien tancat l’estació de Marina; així ho havia anunciat l’organització de la protesta. Alguns van baixar a la parada anterior mentre que altres, com nosaltres, pensàvem fer-ho en la següent. No obstant això, Marina estava en servei i vam acabar baixant allà.

Bon senyal per a l’èxit de la marxa que el servei de seguretat del metro estigués coordinant l’evacuació de l’estació i hagués disposat totes les escales mecàniques en sentit ascendent, però el millor senyal de tots va arribar quan, per fi, vam accedir al carrer: la confluència de Marina amb Meridiana i Almogàvers estava plena de gent que es perdia de vista carrer Marina amunt en sentit muntanya. Calculo que vam poder obrir-nos pas fins a uns vint metres més endins del gruix de la gent, impossible anar més enllà.

Eren les 16,30 h. i vaig pensar que si aquell encreuament de 3 vies amplíssimes estava ple com estava era perquè la manifestació seria un èxit rotund. Res importava que la cobertura dels mòbils comencés a fallar i que els missatges de “what’s up” que intentàvem enviar no arribessin al seu destí perquè les xarxes estaven saturades. També això era un bon senyal. Què importava que la nostra família i els amics que no estaven amb nosaltres no rebessin les nostres notícies si podien veure-ho per televisió o escoltar-ho per la ràdio?

De seguida van aparèixer els helicòpters. Primer un que em va semblar de color verd fosc, com de la Guàrdia Civil. Després va arribar l’altre, blanc i blau, de la Policia Nacional, i van estar sobrevolant-nos de manera insistent fins que es va fer fosc. Sempre m’he preguntat per què ens sobrevolen tanta estona. Per a què? És per calcular quants som? És per gravar-nos de cara a futures hipotètiques identificacions? O és per entretenir-nos veient-los passar, provocant la nostra ira per sentir-nos observats per la Gran Germana Soraya que diu el 155 que governa avui a Catalunya? Ahir no va volar l’helicòpter dels Mossos, estava castigat. Però sí ho va fer durant una estona una misteriosa avioneta de color groc bastant atrotinada. O això semblava, perquè en alguns moments volava com a batzegades fins al punt d’arrencar un “ai, ai, ai” preocupat dels assistents.

Hi havia tanta gent per tot arreu, que la capçalera va tenir problemes per iniciar la seva marxa, ho va fer amb retard sobre l’horari previst i, quan ho va fer, va ser tan lentament que allà on nosaltres estàvem ni ens n’assabentàvem i l’espera es feia llarga.

“Llibertat presos polítics!”, cridava la gent a vegades. “In-de-pen-den-cia!”, corejava altres. I cantava, cantava “L’estaca” i “Els segadors”. I els afortunats que habiten els pisos que donen al carrer Marina, solidaris amb la nostra espera, abocats als seus balcons i terrasses, onejaven les seves banderes i ens animaven i entretenien amb els seus càntics i els seus crits. I, des d’imaginaris escenaris abocats al carrer, ens delectaven amb improvisades coreografies, festejades i aplaudides d’allò més des d’aquell inabastable pati de butaques.

I també, seguint el consell dels organitzadors, la gent estava atenta a la ràdio per estar al corrent de qualsevol incidència i per aquesta raó, quan les emissores van informar que la manifestació cobria 3 quilòmetres i 300 metres de carrer, en el nostre entorn es va sentir un “Oh!”, ofegat, discret. Era d’incredulitat, primer, i d’admiració, després. I d’orgull ―per què no dir-ho?― perquè tots els que estàvem allà i molts dels que no hi eren, ens sentim orgullosos de ser catalans i de voler la independència, de ser pacífics i festius, solidaris i acollidors, disciplinats i sempre disposats.

Vam acabar desitjant arribar a casa per veure per televisió la imatge del carrer encès per les llums dels mòbils, possible perquè estàvem allà sent protagonistes. I encara que intuíem que havia de ser preciosa, no podíem imaginar-nos quant. Tantes esperances, tants desitjos de llibertat il·luminant les cel·les dels nostres presos fins a l’últim racó!

El resultat, 750.000 persones ―només?―, segons la Guàrdia Urbana al carrer i ni un sol incident. Enhorabona als sediciosos, perquè el dia anterior, una concentració de 500 persones que enarboraven banderes espanyoles va acabar amb incidents ―un cop més―, aquesta vegada amb els periodistes que cobrien l’esdeveniment, que van haver de marxar escortats per la policia.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s