El pastís

Una amiga de Facebook que matina més que jo ha escrit a primera hora d’aquest matí una entrada enigmàtica: “El pastel saldrá del horno en el momento justo. Ahora, si quieres, impaciéntate”.

Encara que no puc assegurar-ho, crec saber a quin pastís es refereix i m’afanyo a donar-li la raó. I no només perquè conec les seves habilitats premonitòries, sinó també perquè fa un parell de dies que jo tinc la mateixa sensació: ningú traurà el pastís del forn fins que no hagi arribat al seu punt just de cocció. Així que, tranquil·litat, que tot està per fer i tot és possible.

Ahir em vaig prendre un dia de descans, de reflexió des de la calma. Però no per això vaig deixar de recaptar informació que em vaig dedicar a analitzar amb esperit serè i crític, intentant controlar les meves emocions. Sento ràbia i impotència per les injustícies que crec que està cometent l’estat espanyol i per la impunitat amb què ho fa, encara que alguna cosa em diu que la comunitat europea acabarà reaccionant. Ahir també em vaig concentrar davant l’ajuntament de la meva ciutat amb altres milers d’anoiencs.

Avui he llegit que Felipe González ha fet unes declaracions en què titlla Puigdemont de covard i de personatge de vodevil. I, després de llegir-lo, torno a fer-me la pregunta que ja m’he fet altres vegades i que encara ningú m’ha respost: En què es diferencien aquestes declaracions de les que fan García Albiol i altres destacats membres del Partit Popular? I de les que fan Rivera, Arrimadas, Girauta, Cañas i companyia? On rau la diferència entre els tres partits? Per què tres i no un de sol, ja que són tantes les coincidències?

Senyor González, no és seriós dir covard a qui es juga la llibertat per defensar fins a les últimes conseqüències el programa electoral que els catalans van votar majoritàriament. Sobretot quan ho diu qui va prometre a tots els espanyols en el seu programa electoral que amb els socialistes mai entraríem en l’OTAN i els hi va posar de cap una vegada va sortir elegit.

Vagi-se’n, senyor González! I deixi’ns somiar en pau!

El dia ha començat plovent, encara que no gaire. Després el sol s’ha obert pas durant una estona i, quan he sortit a buscar el diari, el cel tornava a ser d’un gris consistent. Immers en els meus pensaments he donat una volta per la ciutat, passejant. Aviat acabarà la subscripció que tinc vigent amb La Vanguardia i no la renovaré. De fet ja els he donat instruccions perquè em donin de baixa, perquè no m’agrada el tractament que estan donant al procés català cap a la independència. És una subscripció de cap de setmana que he mantingut un temps però que no té res a veure ni amb la meva manera de pensar ni amb la seva de presentar les coses. Fa molt de temps que sé que la seva línia editorial s’ha mogut sempre en un terreny acomodatici ―nadar i guardar la roba―, i que és un diari que sempre s’alinea amb el poder quan les situacions es fan delicades.

Per aquesta raó, fa una temporada que consumeixo informació de proximitat, i consulto diàriament les edicions digitals de mitjans escrits de menor difusió, que m’informen d’una altra manera. Avui ja puc dir que el primer que faig cada matí és llegir les seves editorials. I el bloc de Ramon Cotarelo ―Palinuro es diu. Ja és un hàbit que m’ajuda a aclarir les idees i a formar-me una opinió.

Avui no ha estat diferent, així que puc dir que jo també estic d’acord que hem de ser molt curosos amb les cadenes d’informació que contribuïm a difondre. Sempre hauríem de contrastar tot el que ens arriba sense referències, perquè no ens facin un gol, però ara hem de ser especialment meticulosos i objectius, ja que el moment en què ens trobem, és delicat i és decisiu.

Pel que fa a les eleccions del 21D, la meva modesta opinió és que ―si arriben a celebrar-se, que ja veurem― les formacions independentistes haurien de presentar-se coalitzades. Són moments d’unitat a tots els nivells. El President de la República ho ha demanat avui des de Brussel·les i ha creat una pàgina web per promoure una candidatura unitària: https://llistaunitaria.cat/ Jo ja he signat demanant-la.

I, mentrestant i també el 21D, tots els ciutadans que desitgem guanyar la llibertat ―cal no oblidar que això va de democràcia i llibertat― hem d’anar a una, sigui quin sigui el grau d’intensitat del nostre compromís. Tots hem d’acudir a les concentracions i manifestacions que convoquen els nostres representants sindicals, polítics i civils. I per descomptat, hem d’anar a votar. Tots. No defallir i mai pensar que per un que no hi vagi no passarà res. Tots som necessaris, tots sumem. Tres milions -o els que siguin- de persones no deixen de ser tres milions d’uns.

Ara s’ha fet de nit tot i que encara no toca. I plou. Bastant.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s