Brusel·les

31 d’octubre de 2017

Encara no he tingut temps d’escriure sobre la compareixença de Puigdemont a Brussel·les quan ja m’ha sorprès ―és una manera de parlar― una notícia nova. En aquests moments, l’Audiència Nacional ja l’ha citat a declarar, com a tot el seu govern.

Confesso que estava expectant tot i que Oriol Junqueras ens va advertir diumenge que passarien coses que acabarien tenint sentit encara que no ho semblés. I, tot i que estava també una mica inquiet per la falta de notícies durant el cap de setmana, vaig decidir confiar-hi novament. Ahir, dilluns ja, es va saber que el govern català s’havia dividit i que, mentre la meitat dels seus membres romania a Catalunya, Puigdemont era a Brussel·les amb la resta, i que parlaria dimarts davant els mitjans internacionals. Així que vaig esperar que comparegués.

Puigdemont ha dit en primer lloc que no s’ha volgut posar en risc als funcionaris i que per això no s’ha adoptat una actitud de resistència. No m’han semblat malament les raons que ha donat per explicar la seva presència a la capital d’Europa: És un ciutadà europeu de ple dret i pot desplaçar-se lliurement per tot el territori comú; les expectatives d’una reacció virulenta de l’estat espanyol es van veure confirmades dilluns amb la presentació de les querelles de la Fiscalia General contra el govern i el parlament catalans; confirmant les sospites que es tenien, les querelles persegueixen persones i idees ―no delictes―, de manera que, a hores d’ara, Espanya no ofereix als investigats les garanties suficients que tindran un procés just i imparcial. Per reforçar la seva afirmació, Puigdemont ha recordat als periodistes de tot el món que el redactor de la querella, José Manuel Maza, va ser recusat pel parlament espanyol, malgrat la qual cosa va accedir al càrrec per la seva afinitat amb el partit en el govern.

En definitiva, ha vingut a dir que Brussel·les li ofereix seguretat i llibertat de moviments per seguir treballant per la República. I també, encara que no ho hagi dit, una bona plataforma per seguir donant a conèixer al món la causa catalana i les novetats que es produeixin.

Puigdemont també ha acceptat el repte de les eleccions convocades per Rajoy per al 21 de desembre i crida a aconseguir una majoria incontestable a les urnes. “Mai ens han fet por les urnes”, ha dit. I ha afegit que el govern i el poble de Catalunya acceptaran el resultat que es doni, sigui quin sigui. I, a continuació, ha deixat anar la gran pregunta: “¿Ho acceptaran PP, PSOE i Ciutadans?” I els ha emplaçat a respondre.

En anunciar les mesures que proposava al Senat espanyol per activar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, Rajoy va parlar de 6 mesos com a temps màxim per a celebrar les eleccions catalanes. No obstant això, un cop amb la llum verda del Senat, en posar-lo en marxa, va anunciar el 21 de desembre com a data dels comicis. A què es deu aquest canvi d’actitud tan sobtat?, ens vam preguntar tots. I la majoria vam creure que havia rebut pressions d’Europa per accelerar el seu procés de tornada a la normalitat. De fet, va rebre immediatament un missatge del Consell d’Europa comminant-lo a utilitzar la força de la raó i no la raó de la força.

Vam ser tots molt optimistes i molt ingenus perquè vam interpretar que el suposat toc d’atenció d’Europa significava que les coses anaven prenent el bon camí, i no és així. Avui mateix he llegit que el conservador italià Antonio Tajani, president actual del Parlament Europeu ―molt recent premi Princesa d’Astúries―, ha manifestat que “La democràcia és la democràcia. Espanya és un país democràtic. Ningú reconeixerà a Catalunya com un estat. I crec que la solució de votar és la millor. Guanyi qui guanyi, la independència no es pot fer”.

També Pedro Sanz, vicepresident del Senat espanyol, en una entrevista que el diari La Razón ha publicat avui mateix, s’ha manifestat en el mateix sentit: “Si no compleix la legalitat, se li requerirà que ho faci i tornarem a fer el mateix”, ha dit, referint-se al govern de la majoria independentista que pogués sorgir del 21D.

Per tant la pregunta que ha llançat Puigdemont, sembla pertinent. I a mi em sembla que fins i tot queda curta, perquè no crec que el problema de fons sigui si el bloc constitucionalista ―l’aliança PP-PSOE-ciutadans― accepta o no el resultat de la votació. Encara que només sigui de cara a la galeria ho acceptaran, més ara que tothom ens mira amb atenció. Al meu entendre, el problema de fons és i sempre ha estat la independència i les dues postures que genera al seu voltant, tan dispars, tan contràries, irreconciliables. Amb eleccions o sense, el problema de fons continuarà estant present i tornarà a aparèixer en tota la seva cruesa si els comicis els guanyen les forces que defensen la independència, que ja han manifestat la seva intenció de presentar-s’hi.

Així que em pregunto, què podran fer si no poden promoure la independència que anhelen? Per a què hauran servit les eleccions? I tinc la sensació cada vegada més clara que Espanya no canviarà ni en una coma l’essència de la Constitució actual, que la reforma que diuen PP i PSOE que abordaran serà una simple operació de maquillatge ―si arriba a ser-ho― i que la unitat del territori espanyol continuarà sent un dogma de fe indiscutible, amb el risc ―si ho posem en qüestió― que ens torni a caure a sobre tot el pes de la llei i de l’article 155.

Així que, ja em direu!

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s