Esperant un miracle

Avui estic trist altra vegada. Aquesta setmana ha de dilucidar-se tot i, no obstant això, no serà el final de res, sinó el principi de no sé què, i no serà fàcil.

Tal com jo ho veig, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, donant per fet que els representants legítims dels catalans es mantindran ferms en els seus llocs, toparà també amb la resistència de bona part de la ciutadania ―una part que jo crec que és més gran del que vol acceptar el govern espanyol―, el que conduirà a una situació difícil de predir. Perquè, què s’ordenarà des de Madrid per sufocar la desobediència civil? En aquest sentit, vist el que va passar l’1 d’octubre, a Catalunya ja tenim una idea de fins on són capaços d’arribar Rajoy i els seus ministres. I, encara que ells ho negaran als quatre vents ―és clar!―, imagino que s’acosten dies de repressió ferotge comparables als de fa 40 anys, aquells dies dels temps predemocràtics, quan la Constitució encara no s’havia ni redactat.

I, no obstant això, per estrany que sembli, segueixo esperant que passi alguna cosa que ho eviti.

Un miracle haurà de ser, perquè Mariano està cec d’ira i no retrocedirà en cap cas, ni que es produís una poc probable intercessió d’Europa d’última hora. Cedir ara, després de tot el temps que ha tingut per reconduir la situació que va crear ell sol amb la seva campanya anticatalana i antiestatutària de fa 10 anys, seria reconèixer la seva responsabilitat política i no hi ha res més humiliant per a algú com ell, que nega fins i tot evidències com que l’1 d’octubre hi va haver referèndum.

No sé què farà Puigdemont per la seva banda; no sé si té guardat algun as a la màniga; no sé si anirà a Madrid a presentar al·legacions al Senat; no sé res, però jo en el seu lloc deixaria sense efecte la suspensió que va sol·licitar del mandat que té escrit en el resultat d’aquell referèndum que nega Rajoy i proposaria al Parlament la declaració d’independència i la proclamació de la República Catalana.

Quina altra cosa cal fer, sinó? La convocatòria d’eleccions és l’opció que defensen els que neguen legitimitat a les sessions parlamentàries de primers de setembre i, per afegitó, a la Llei de Transitorietat i al referèndum que van emanar d’elles, però avui ja estan dient que la convocatòria d’eleccions no aturarà l’aplicació del 155. Jo a les eleccions tampoc no els veig sentit en tant que els catalans tenim representants al Parlament legítimament elegits. O també dubten d’això els que demanen eleccions? Jo crec que no, que d’això no dubten, però el seu argument es basa en el fet que aquelles sessions van col·locar al Parlament al marge de la llei, fora de la Constitució. I tot i que això és un fet objectiu que no es pot negar ―la Constitució espanyola no contempla la possibilitat que una part del territori s’independitzi―, no és menys objectiu el fet que ells mai ―repeteixo, mai― han acceptat discutir sobre la necessitat d’adaptar-la als nous temps, i per tant l’argument que fan servir es fa trampós i mancat de validesa, i legitima la rebel·lió en tant que no es deixen portes obertes dins la legalitat a les aspiracions d’una part important de catalans. I les aspiracions ―totes les aspiracions―, sempre que no atemptin contra la llibertat i la dignitat de tercers i siguin pacífiques, són legítimes per més que Felip VI, Rajoy, Sánchez i Ribera ―i els seus respectius correligionaris― diguin el contrari i es quedin sense veu de tant dir-ho, per activa i per passiva, del dret i del revés.

Així que, aquí estic, trist, en veure que hi ha tanta gent que no entén que estem disposats a rebre cops de porra justament per defensar el dret que TOTS tenim de poder dir sense por que no estem d’acord i volem una altra cosa. Trist, també, per totes les mentides que s’han dit sobre nosaltres. Trist per un país que deixa perplexos periodistes estrangers que han vist amb els seus ulls el que els seus ministres neguen. Trist pel país veí del “¡A por ellos, oé!”

Així que, aquí estic, trist, però esperant la independència i el miracle que algú faci entendre a Rajoy que es va equivocar molt i moltes vegades i que ens deixi en pau, que qui ha de dimitir és ell.

Això i convocar eleccions generals a Espanya, si vol.

Una resposta a “Esperant un miracle

  1. Força, força, força. Ho aconseguirem. La resposta no la té ningú més que nosaltres mateixos. Volem i ho farem. Units i en pau. El camí és llarg i dur, però és el nostre camí.

    El dc, 25 oct 2017 a les 7:01 Ricard M. Aldea va escriure:

    > Ricard M. Aldea posted: “Avui estic trist altra vegada. Aquesta setmana ha > de dilucidar-se tot i, no obstant això, no serà el final de res, sinó el > principi de no sé què, i no serà fàcil. Tal com jo ho veig, l’aplicació de > l’article 155 de la Constitució espanyola, donant per fet” >

    M'agrada

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s