L’última missiva

Estimats amics:

Crec que aquesta serà la meva última missiva. Ahir va ser per a mi un dia llarg i molt intens i, com heu vist, no us vaig escriure.

Ahir vaig arribar a una conclusió que serà definitiva: el conflicte de la “qüestió catalana” no té solució dialogada perquè el seu origen rau en les discrepàncies que originen dues maneres radicalment oposades de concebre la vida i el món. No tindria per què ser així, perquè tot hauria de ser discutible i negociable, però quan una de les parts s’aferra al dogma, aquesta norma general no funciona. I estareu d’acord amb mi que bona part dels espanyols considera la unitat d’Espanya com un dogma de fe, com una cosa que es creu i no es qüestiona, una cosa que és així perquè sí i que per tant no es negocia.

Per contra, els catalans, més oberts a altres maneres d’entendre les coses, consideren que tot evoluciona i que cal adaptar-se permanentment als canvis dels temps. A més, per a la majoria de catalans, la unitat d’Espanya no és indiscutible i consideren que hi ha raons històriques, culturals i econòmiques que justifiquen de sobres el seu anhel d’independència. Per si fos poc, en els últims anys el desig secessionista ha crescut exponencialment gràcies a Rajoy, al flagell dels governs que el país ha tingut a causa de l’obstinació dels espanyols a votar massivament al partit més corrupte de la història, al partit que ha saquejat el país sistemàticament; literalment. I passa que, tot i que el Partit Popular ha estat molt votat en el conjunt d’Espanya, amb prou feines ho ha estat a Catalunya on té tanta o tan poca representació com les Candidatures d’Unitat Popular a les que tant odia.

L’únic mèrit polític que cal atribuir a Rajoy, que ja és el pitjor estadista de la història d’Espanya, és haver aconseguit cohesionar la societat catalana al voltant de la idea que és possible un altre país: més just, més social i republicà. Perquè Rajoy va ser el paladí que va enarborar la bandera de l’anticatalanisme per demolir l’Estatut que s’havia votat al Parlament de Catalunya i a partir d’aquell moment l’independentisme no ha deixat de créixer.

Ahir mateix vaig sentir Juan José Millás -que no és independentista, precisament- afirmar a Catalunya Ràdio que Rajoy va recórrer llavors a aquest anticatalanisme per recollir vots fàcils sense parar-se a considerar ni per un moment que estava encenent la metxa d’un polvorí imprevisible, com per desgràcia s’està veient. Us recordo això, perquè Rajoy omet sempre aquesta dada en els discursos que fa per culpar la Generalitat de la situació actual, quan l’únic responsable és ell, que, a més, des de llavors s’ha negat sistemàticament a parlar de la qüestió amb els representants catalans.

Deixant de banda a Rajoy, escoltant Millás, em va semblar tràgic que encara existeixi anticatalanisme a Espanya (“A por ellos, oé!”). I, al fil d’això, vull dir-vos que ja estic cansat de sentir parlar als dirigents de Ciutadans, Partit Popular i PSOE-PSC de fractura social a Catalunya i que en totes les famílies hi ha hagut topades i disputes degudes a aquest tema. Menteixen i manipulen.

Ahir, una altra vegada, 450.000 persones van sortir al carrer per protestar. Famílies senceres, amb els seus nens, nadons fins i tot, van ocupar pacíficament el Passeig de Gràcia i els carrers adjacents. Les famílies catalanes van a tot arreu amb els seus fills, fins i tot a les manifestacions. No van a les manifestacions amb els seus fills per adoctrinar-los. Ahir mateix vaig veure a pares i mares jugant amb els seus fills asseguts a l’asfalt per entretenir-los mentre esperaven que la manifestació engegués. Barcelona, ​​ahir i sempre que hi ha mobilitzacions, és un formiguer de gent que va amunt i avall sense ficar-se amb ningú. I qui digui el contrari menteix interessadament o parla sense saber, sense haver estat mai aquí. Com aquells que afirmen que a Catalunya es persegueix el castellà quan, de cada deu vegades que entres en un establiment del tipus que sigui dient “Bon dia!”, En 7 o 8 et responen “Buenos días!”. A Catalunya hi ha la fractura social que els polítics que han de recórrer a la mentida volen que hi hagi, la que s’inventen.

El tema de la independència no és tabú, s’hauria de poder parlar d’ell en qualsevol àmbit, fins i tot el familiar, sense que ningú s’esquinci les vestidures. El que passa és que hi ha qui se les esquinça perquè és un dogmàtic de la unitat d’Espanya. I, com és natural, tots tenim algun dogmàtic en la nostra família.

Així que, com us deia al principi, jo a això ja no li veig una solució dialogada, perquè dos no dialoguen si un no vol.

Bon vent i barca nova!

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s