Nervis

Estimats amics:

Avui també fa un dia gris, tot i que no plou i puc escriure a la terrassa i, des d’ella, escoltar els sons habituals, els de qualsevol dia laborable normal. “La vida sigue igual”, deia aquell patriota espanyol que cantava i que viu a Miami des de fa una pila d’anys per motius fiscals. La vida segueix, també a Catalunya, encara que aquí la situació és excepcional.

Ja he passat per caixa a retirar 155 euros simbòlics -encara no sé què faré amb ells- i he llegit als meus editorialistes de capçalera. Per a mi ha estat una satisfacció comprovar que destaquen els mateixos aspectes que jo del que va passar ahir i que la meva opinió coincideix bastant amb la seva.

Catalunya és un assumpte intern d’Espanya però tot Europa en parla i n’opina. En privat, és clar, perquè en públic Europa ha de donar la imatge que està unida i cohesionada, però sembla que la “qüestió catalana” ja forma part de l’agenda del Consell d’Europa.

El procés català també ha ocasionat una fricció diplomàtica amb el govern belga. La diplomàcia espanyola l’ha saldat amb una amenaça pròpia de barris baixos, perquè el govern espanyol no només no sap negociar, sinó que tampoc sap de diplomàcies. Sap ―això sí― amenaçar a qui no li dóna la raó perquè no pensa com ell.

I tot això sense parlar dels molts mitjans de tot el món que s’estan fent ressò d’allò està passant aquí i ara. Fins i tot n’hi ha algun que s’atreveix a recomanar a Rajoy el que no ha de fer.

Ahir o abans-d’ahir ―la velocitat amb què se succeeixen els fets em fa perdre la noció del temps―, Rajoy li va dir a Puigdemont que interpretaria la convocatòria d’eleccions autonòmiques com un retorn a la legalitat. Quan vaig llegir la notícia, em va arribar un cert tuf a merda, al mateix temps que es formava al meu cap la visió d’algú a qui li fan figa les cames i no pot contenir el seu esfínter perquè té por. No em pregunteu per què em va passar això perquè no ho sé i no us podré respondre, però us juro pel més sagrat que em va passar tal com us ho dic. Va ser una cosa automàtica, com un ressort que es dispara per l’acció d’un estímul. I va ser fugaç perquè de seguida vaig voler apartar-la de la meva ment. Com pot tenir por qui té “la legalitat de l’ordre constitucional i tot el pes de la llei de la seva part”? ―vaig pensar.

Doncs bé, avui, llegint la premsa, he comprovat que no sóc l’únic que pensa que Rajoy està nerviós.

Per cert, ara ja ha sortit el sol. Serà un bon auguri?

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s