Frustració

Estimats amics:

Es calcula que unes 30.000 persones es van reunir ahir al Passeig Lluís Companys per donar suport al seu President, que compareixia a petició pròpia al Parlament per analitzar la situació política resultant de la victòria del sí en el referèndum d’autodeterminació que MAI VA EXISTIR. No cal dir que la majoria d’ells, o tots, esperaven que declarés la tan anhelada independència. I van esperar pacientment molta estona. Fins i tot van suportar estoicament un ajornament d’una hora que el mateix President va demanar per resoldre algun problema d’última hora.

L’espera va valer la pena, perquè finalment el President va proclamar la independència donant validesa a la voluntat popular expressada per més de 2 milions de catalans, més del 90% dels vots emesos l’1 d’octubre. Però a continuació, la va deixar en suspens obrint un període per a la negociació que aquests dies s’està demanant des de molts àmbits, tant del nostre país com de la resta d’Europa i fins i tot del món. Sens dubte, un gerro d’aigua freda per als sediciosos de tot el territori català, però sobretot per a aquells que s’havien pres la molèstia d’esperar a peu ferm al carrer la proclamació de la República.

I no obstant això, la multitud secessionista es va dissoldre a poc a poc i pacíficament, sense aldarulls, sense amagar el seu desencís davant els micròfons que els periodistes els acostaven. Una altra mostra de civilitat d’aquest poble català demonitzat injustament per les mentides del govern de Madrid.

Mentrestant, quan Puigdemont ja es dirigia al ple del Parlament, una caravana de quaranta furgonetes de la policia nacional es desplaçava amunt i avall per la Gran Via fent sonar les seves sirenes. Massa estrèpit per no anar enlloc, si no és que volien provocar. Però en fi.

I, molta estona després que hagués acabat el discurs del President, a la Moncloa va comparèixer Soraya. Sense ser capaç de dissimular la tensió que es reflectia en el seu rostre, va fer una breu declaració, massa breu per al temps que li va portar redactar-la al gabinet de crisi que Mariano havia reunit per seguir els esdeveniments. I tot i les moltes voltes que devien donar-li a l’assumpte, el Govern espanyol no va dir res de nou, res que no sabéssim ja. Més del mateix, negació dels fets, imperi de la llei, ordre constitucional, etcètera. I és que al cap de Mariano no hi caben alternatives.

Ja veieu, estimats amics, tres exemples ben diferents de com gestionar la frustració.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s