Jo tampoc tinc por!

Avui la música torna a sentir-se al meu despatx. A poc a poc, la normalitat va obrint-se camí, després que els esdeveniments dels últims dies m’hagin tingut afectat i trist.

He estat en silenci des que ens vam assabentar dels atemptats, tornant d’Aransís dijous a la tarda. La Paula ens va posar sobre avís amb un What’s up i immediatament vam posar la ràdio del cotxe. Només he parlat d’això amb l’Anna, que venia amb mi. No he dit res al Facebook, on la majoria ja ha expressat el seu estat d’ànim, perquè havia perdut les paraules. I suposo que és per això que m’he tancat en el mutisme, en un silenci interior que m’ha permès reflexionar, intentant pair racionalment allò que és incomprensible.

Ahir, al migdia, una gran quantitat de persones de tota classe i condició es va reunir pacíficament a Barcelona, ​​al voltant dels escenaris de la barbaritat. Mentre veia les imatges per televisió pensava que no ens hem de deixar enganyar, que, tot i que també havien acudit a aquesta concentració persones amb nom i cognoms, hem de saber que els veritables protagonistes de la història som nosaltres, tota la gent anònima que va plorar en silenci als seus morts i ferits ―les víctimes sempre són del poble― i que va aixecar la veu per dir que no té por, perquè se n’assabenti qui mou els fils dels seus fanàtics i alienats titelles per imposar el terror.

El poble és sempre qui paga totes les conseqüències. Els altres, els que tenen nom, es posen a primera fila per sortir a les fotografies i quedar bé amb súbdits i votants, però tant les víctimes com els botxins són gent del poble i hauríem d’entendre per què.

La reflexió ha fet molt més fort el meu convenciment que l’odi es combat amb el seu oposat, l’amor, de manera que hi estic d’acord amb tot aquell que el proclama o el demanda.

Jo tampoc tinc por. Ja no! Així que, d’ara endavant, em consideraré legitimat de contestar amb el que penso a tot aquell que se senti lliure de dir-me, pel mitjà que sigui, que cal tancar fronteres i fer fora del nostre país a tots els estrangers, especialment als musulmans. Tots som humans, tots som iguals i tots mereixem el mateix respecte. Tots formem part de la mateixa unitat. I, en totes les cultures d’aquesta unitat, hi ha dissidents i radicals, i els hi haurà mentre no siguem capaços de dotar als nostres fills d’esperit crític i educar-los en el respecte a la diferència i en l’amor al pròxim.

Jo vaig néixer a Barcelona i sempre m’he sentit molt orgullós d’això. Barcelona és una ciutat de confluència, d’acollida, i sé que la seva gent no es deixarà intimidar i superarà el trauma sense que res ni ningú aconsegueixi fer-la renunciar a la seva essència tolerant i solidària.

La vida a Barcelona, ​​tornarà a ser com era: sense por!

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s