El meu amic

Un bomber mort en acte de servei va ser el pare d’un amic meu de la infància. Érem veïns. Els nostres pares vivien a la mateixa finca, en un bloc d’habitatges barats que es va acabar de construir a principis dels anys cinquanta, poc abans que nosaltres naixéssim. Des de ben petits el meu amic i jo vam passar moltes estones junts perquè, a més de veïnes, les nostres mares s’havien fet amigues i es trobaven cada tarda per a fer mitja. La mare del meu amic era petita i rodoneta, i també de bona pasta, però rondinava molt. I mentre elles treballaven xerrant de les seves coses i nosaltres jugàvem per terra, les nostres diferències anaven fent-se més evidents cada dia que passava. Jo sempre vaig ser un nen delicat i tranquil que s’entretenia amb qualsevol cosa mentre que el meu amic, que era una mica més gran que jo, havia tret la complexió ferma del seu pare i era agosarat i de maneres rudes.

Sense adonar-nos-en vam créixer fent les mateixes coses i compartint-ho gairebé tot, incloent-hi les escasses joguines que teníem. Però no anàvem a la mateixa escola. Ell, com a fill de funcionari de l’ajuntament, tenia dret a anar a una escola municipal i hi anava. El seu col·legi era l’enveja de tota la nostra colla: no era lluny de casa, però era al bell mig d’un bosc en un dels turons que dominen la ciutat. A la falda d’aquell turó creixia el nostre barri. Per la meva banda, jo havia de conformar-me a travessar el carrer on vivíem i entrar en una torre amb pati on un matrimoni gallec havia instal·lat el seu negoci. En aquell liceu, advocat a la mare de déu, vaig rebre la primera instrucció i els primers cops de bastó.

Normalment, el meu amic i jo jugàvem al carrer corrent darrere la pilota amb altres nens de l’entorn. En aquells anys, tots els nois en teníem una i jugàvem amb la del primer que la hi portava. Passàvem tardes senceres jugant a futbol en un pati al qual donava la part de darrere dels nostres pisos, un espai tancat a l’escàs trànsit de llavors, i tan proper a casa nostra que els nostres pares podien veure’ns i cridar-nos des de les finestres:

― ¡Luisito, sube a cenar ahora mismo! ―se sentia. O…

— Robert, el berenar!

Però no sempre estàvem sota el control dels pares. De vegades, sense que ells ho sabessin, amb els nois més grans i atrevits al capdavant, ens aventuràvem fins a llocs llunyans que els més petits desconeixíem. També escenificàvem batalles entre indis i americans emulant les pel·lícules de l’oest, tan en voga en aquell temps, en algun descampat invisible des de casa. O jugàvem a serenos que buscaven lladres que s’ocultaven en llocs insospitats, recorrent tot el barri amb la nostra cridòria.

― ¡Alto, policía! ―cridàvem en localitzar-ne algun.

I, tot i que ja érem grans i podíem baixar a jugar al carrer si volíem, de vegades el meu amic i jo jugàvem a casa, sovint a la seva. Recordo la seva afició als jocs bèl·lics. Jo em penso que la va heretar del seu germà, que era bastant més gran que ell, així com bona part del munt de soldats de plàstic de la Segona Guerra Mundial en posat de combat que guardava en capses de sabates. Evoco al seu germà i encara ara em sembla un personatge sinistre, tal com el veia aleshores. Ulls enfonsats i ullerosos i una barba tan tancada i espessa que semblava que sempre duia una ombra enganxada a la cara. A mi em feia por, sobretot quan el veia vestit amb aquell uniforme que es posava de vegades. Pantaló curt de color caqui, camisa blava i boina vermella. I, a més dels soldats, el meu amic també tenia avions, tancs, camions i altres vehicles que eren rèplica dels que havien utilitzat els contendents de la guerra. Jo no n’entenia gens, de guerres, ni m’agradava jugar-hi, però a ell li fascinava l’exèrcit alemany.

― ¡Heil, Hitler! ―deia sovint.

I, també en aquella època, el meu amic fabricava petites gàbies en què tancava qualsevol petit insecte que es creués en el seu camí i el mantenia en captivitat fins que estàvem junts a casa seva. Llavors els treia de la gàbia amb els dits i els torturava per pura diversió. També era un expert caçant sargantanes a les quals atrapava només per riure veient com es bellugava la cua en separar-la del cos. A mi tot allò no em feia gens de gràcia i no m’agradava que ho fes, però mai l’hi vaig dir.

En el fons crec que jo l’admirava. Quan jo era petit, algú que podia fer alguna cosa que els altres no érem capaços de fer, era objecte d’admiració. Ara penso que el meu amic feia tot això per afirmar la seva autoestima i que aleshores no n’era conscient. I que ho feia davant meu per vantar-se de la seva rudesa i presumir de virilitat. Però llavors, quan ho feia, a mi em sorprenia realment i, tot i que em posava els pèls de punta, jo admirava la seva audàcia i la seva valentia, que eren qualitats que a mi no m’acompanyaven.

― ¡Diantre de chiquillo! ―deia sa mare quan l’enxampava.

I ho deia sovint, perquè el meu amic era més que entremaliat, era terrible. Recordo el dia que molt excitat em va fer acompanyar-lo a rossegons fins a sota de l’aparador. A causa de l’altura de les potes d’aquell moble, estirats a terra de costat i ben encongits, hi cabíem tots dos àmpliament. El meu amic volia ensenyar-me un buit que havia descobert al fons del moble, per la banda més pròxima a la paret, on amagava una capsa de llumins que li havia robat a sa mare. Se sentia orgullós del seu atreviment.

Moments abans havíem estat fent avions de paper i els havíem pintat. Ell, sempre que en fèiem, els dibuixava una creu gammada a la cua i la insígnia de la Luftwaffe al buc i a les ales. Aquell dia ja havíem comprovat com planaven i ho feien de meravella.

― ¡Ven, se me ha ocurrido una idea! ―va dir de sobte, agafant els mistos.

I vam sortir de l’amagatall i vam agafar els avions i ell va encendre la punta del seu amb un llumí i el va fer volar. L’aparell va respondre a la perfecció i va planar traçant una corba perfecta que el va portar a aterrar suaument, amorrat a la cortina de tergal de la sortida al balcó. La seva mare feinejava al safareig fent una bugada mentre les patates bullien a l’olla. No ens podia veure, però suposo que a nosaltres se’ns va escapar un crit d’esglai en veure com es calava foc a la cortina i per això la dona va deixar els seus quefers i va venir corrent al menjador. També suposo que entenia de focs i per això ens va treure d’allí sense intentar apagar-lo. Potser el seu marit li havia explicat els secrets més bàsics del seu ofici. Potser va actuar amb prestesa guiada només per la seva intuïció. Però sigui com sigui, la seva lucidesa ens va salvar la vida.

― ¡Diantre de muchacho! ―remugava, escales avall.

Va voler el destí que el pare del meu amic estigués de guàrdia aquell dia i que li toqués d’anar al comandament d’una dotació a apagar aquell foc.

La dissort va fer la resta.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s