Família

Vam venir a La Ràpita fa uns dies acompanyant a la meva sogra. En vida del seu marit, venien tots dos a passar tot l’estiu al pis que van comprar. Ell havia nascut aquí i sempre va tenir debilitat pel Delta i per Sant Carles. Ara, sola des de fa un parell d’anys, només ve unes setmanes. Aquest estiu, ha acollit durant uns dies al seu nebot, la seva dona i els seus dos fills. I a nosaltres i la Paula, que ens vam quedar amb ella per acompanyar-la i per ajudar-los a tots plegats amb els nens, sobretot el petit, que és tremendament mogut.

IMG_7331Ara ja estem sols, ella i l’Anna i jo. Paula ja està a Platja d’Aro, treballant. I la família visitant se’n va anar a Madrid, a reunir-se amb altres famílies amigues per passar junts el cap de setmana. Després de tant tràfec com hi ha hagut a la casa aquests dies, enmig de tanta tranquil·litat com es respira ara, tots tres hem recuperat les nostres rutines i podem fins i tot llegir i escriure. Així que jo he acabat “Colgando de un hilo” de Dorothy Parker, que m’ha agradat amb alguna objecció, i he començat “Todo esto te daré” de Dolores Redondo.

De la qualitat de la Parker com a escriptora no tinc res a dubtar. Què podria objectar jo que no entenc de res, com ja he repetit? Però sí que puc pensar que, tot i la mestria amb què ella construeix els seus relats, se m’ha fet avorrit que totes les històries del recull tinguin protagonistes femenines resignades al rol de dones que han de complaure els desitjos dels homes. Encara que podria semblar lògic que així sigui, atès que es tracta d’un recull de relats publicats en diaris i, sobretot, revistes novaiorqueses pensades per a dones. No sé si, com jo detecto, hi ha una crítica de fons cap a aquesta manera d’entendre la vida i el paper de la dona en ella, però a mi em sembla que Parker, a còpia de descriure les situacions que es donaven en la seva època, ridiculitza la submissió i la falta de criteri de les protagonistes.

Pel que fa a Dolores Redondo, per estar llegint el seu Premi Planeta en format e-book, puc dir que porto llegit el 16% de la novel·la i que, fins ara, em manté interessat. No obstant això, també he de dir que ja hi ha hagut algun moment en què la profusió de detalls m’ha semblat excessiva i que fins que no anava pel 13% no se m’ha insinuat de què podia anar l’argument. Tot això abona la meva teoria que, per a ser explicada, a una història no li cal ocupar tantes pàgines com solem concedir-li.

.oOo.

Finalment no va ploure en tot el dia, ni aquí ni a molts quilòmetres a la rodona, crec, el que us permet fer-vos una idea molt aproximada de les meves capacitats per predir el temps.

Quan el sol ja baixava per la cara oculta del Montsià, vam decidir abandonar el condicionat refugi des del qual ens protegim de l’onada de calor que ens castiga inclement i anar a picar alguna cosa que ens servís de sopar. Ens vam instal·lar al costat del Varadero, restaurant dels de tota la vida, a la terrassa d’un xiringuito que, a més, queda proper al port i de la platja de Garbí. La temperatura era agradable i una suau brisa ens acariciava de tant en tant.

Després, mentre una lluna gairebé plena es debatia per sortir de darrere d’un núvol, vam passejar vorejant la sorra. El Parc de Garbí estava desert a aquella hora. A la penombra de la platja, els propietaris d’un xiringuito s’afanyaven a recollir i deixar tot a punt per a una nova jornada. I, prop de l’aigua, algú buscava un tresor amagat a la sorra amb un estrafolari artefacte que suposadament detecta metalls.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s